La Mirada: problema etern?

Assumint que és un afer complex, i més enllà de consideracions tècniques i polítiques, tot el que envolta l'emplaçament i construcció definitiva de l'escola La Mirada em provoca una enorme tristor per l'impacte en les persones, totes, que formen la seva comunitat educativa. Abans de venir a viure a Sant Cugat, a Barcelona, vaig patir el procés de construcció d'una escola des de zero. I dic patir perquè així és com ho vaig viure.

A la nostra filla li va tocar una escola de nova creació i en una zona que vivia una gran transformació urbanística (Glòries). Van arribar els mòduls prefabricats i va començar un llarg camí per aconseguir l'edifici definitiu. El procés va ser llarg, de sis anys, i va provocar un desgast important a la gent que érem a l'AFA de l'escola, i també a la direcció, al professorat, famílies, nens i nenes... Hi ha va haver discussions, tensió, i també moments bonics de lluita col·lectiva i d'esperança. En sis llargs anys l'edifici nou va arribar.

Ara imagineu-vos què sent la comunitat educativa de La Mirada quan assisteix, curs rere curs, amb el que suposa d'augment de la complexitat, al ball d'emplaçaments alternatius, estira-i-arronses, judicialització... Començant el vuitè curs (vuit!) en mòduls sembla que els primers nens i nenes de La Mirada deixaran l'escola sense haver pogut tenir un edifici com cal. Eternitzar la solució d'aquest cas és, sobretot, fer la guitza a moltes persones, sobretot nens i nenes. I crec que en les anàlisis i decisions que es fan i es prenen això no es té gaire en compte.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.