Ni per activa, ni per passiva

No és pas que llegeixi tots els diaris, ni de lluny. En definitiva, la meva oració diària (diuen que l’oració de l’ésser contemporani és la lectura matinal de la premsa) es limita al Times de Londres. Tampoc és que miri tots els telediaris (evito tant com puc els nostrats), ni escolto totes les emissores de ràdio. En definitiva, sóc un mal exemple. Segurament aquest tarannà explica que no entenc la pluja de milions d’euros estatals per salvar una entitat bancària. Salvaran deu milions d’espanyols clients del banc del cas? Potser sí. Pregunta immediata: i els milions de ciutadans restants? Mentrestant el nivell de pobresa augmenta de forma alarmant. Tant que, segons sembla, alguns canals televisius nostrats han agafat el vici de les maratons d’ajut econòmic. A aquest pas, anirem a marató mensual, després setmanal, per acabar en una de diària. Esperem que els clients “salvats” per l’estat espanyol mantinguin tanta marató.

Per altra banda, si bé és tradicional, segons diuen, que els irlandesos fora de la seva pàtria es pregunten com i quant d’irlandesos se senten, m’agradaria saber com de catalans se senten i els sentim alguns mitjans de comunicació nostrats, si exceptuem en moments de marató econòmica. Tot plegat agafa un regust franquista, francament. Per un costat, per tal d’oblidar la hipoteca, l’atur, etc., futbol i més futbol. Per posar remei als destrets econòmics, caritat dinovena en comptes de prestacions socials. Algú ho entén tot plegat?

Mentrestant, imagino que les criatures escolaritzades aprenen a conjugar un únic verb: retallar. Pel que fa als números, es deuen exercitar en els milions, això sí, estatals. I quan els fan la rutinària pregunta, “nen—o nena—què vols ser de gran?”, segurament respondran gendre o polític corrupte. En aquest apartat no ens salvem ni les femelles (planeja el fantasma de la directora de la CAM).

A fi de comptes, algunes persones ens sentim descol·locades, perquè no entenem la situació actual ni per activa ni per passiva.