No dóna més de si...

Fa anys els clubs esportius de Sant Cugat van constituir la Coordinadora d’Entitats Esportives de Sant Cugat, una estructura que aplegava i aplega molts esports i clubs de la ciutat. Originalment amb una mentalitat de què fossin entitats sense ànim de lucre i que plantegessin un esport universal de qualitat.

Aquesta estructura sens dubte ha contribuït a la relació amb l’Ajuntament, a valorar el comú i el diferent dels esports, a conèixer els diferents models esportius, a incrementar la qualitat dels tècnics i directius, i a resoldre problemes entre clubs i d’aquest amb l’Ajuntament i l‘OMET.

En tota la seva història ha hagut d'adaptar-se a diferents condicions socioeconòmiques, a diferents regidors, a sensibilitats i a personalismes.

Tanmateix, per a mi, el balanç és molt positiu, ja que, ara per ara, l’esport en el nostre municipi és més que esport. O millor, és esport en un sentit modern i integral, és a dir, formació de persones en l’activitat física. I, aquesta, feta per bons professionals per obtenir bons esportistes. Ha contribuït, per pressió objectiva, a ajudar a l’Ajuntament a generar i gaudir d’una àmplia oferta d’instal·lacions. Ha fet, junt amb l’OMET, que l’esport sigui per a tothom. Ha contribuït al fet que les normes d’adjudicació de les ajudes econòmiques pels clubs siguin molt objectives i reglades.

Això és així. Però han passat els anys, ha passat vida i, per tant, nous models, noves maneres de veure el món de l’esport han aparegut per donar resposta a aquestes noves realitats, com la necessitat de més i més estables recursos econòmics; de tenir un important esport de competició femení i per veterans; d’estar en una explosió de l’esport social; de requerir instal·lacions amb més qualitat i seguretat; de tenir un major nivell esportiu i per tant de competició; de tenir una mentalitat de què l’esport és de tots i per tots, es faci on es faci, i per tant les diferències entre club públic i privat, si hi són, estan en la filosofia no a la pràctica i, en conseqüència, cal aprofitar el comú i no considerar allò que separa; de necessitar espais propis però oberts per tancar l’activitat social dels clubs.

En els darrers temps, a parer meu, la Coordinadora ha estat més pendent del regidor de torn (algun dia caldrà fer una avaluació de la seva gestió); de l’Associació Sant Cugat Creix, visualitzant-la com un contrari i no com un contrapunt, com una manera de fer més enllà del club i del moment; de comentar el que no anava bé més que preocupar-se pel que es pot millorar; ha pensat i actuat massa amb personalismes, no amb lideratges; d’involucrar-se en Consells Municipals de dubtosa primer, i confirmada després ineficàcia, autèntics artefactes del no-res, estructures bluf de participació ciutadana...

A més, per omissió, per manca de suport i d’involucrar-se realment, ha malmès o no ha ajudat al fet que iniciatives vers el desenvolupament d’un codi de conducta unitari pel nostre esport; vers el desenvolupament d’un pla estratègic del nostre esport; respecte de les necessitats reals complementaries dels clubs... s’hagin pogut concretar. Aquesta conducta, a més de fer perdre temps, ha deixat perdre voluntats positives, pro actives, empàtiques.

Quan fa uns mesos vaig veure com es concretava, com es feia realitat transversal i additiva, el document respecte dels valors en el nostre esport municipal desenvolupat per Sant Cugat Creix i avalat en tot moment per l’Ajuntament, vaig començar a valorar que la Coordinadora no rutllava. Però quan l’altre dia vaig poder escoltar en la nostra seu (almenys és el que es repeteix com una lletania), que Esquerra Republicana de Catalunya deia a la Coordinadora, i per extensió als clubs, que cal fer un pla estratègic i vaig escoltar com la presidència catalogava de fantàstica la iniciativa, que cal dir també s’està desenvolupant en la CUP, vaig veure que la Coordinadora no dóna més de si... està exhaurida.

Com podia ser que una necessitat dels clubs, i per tant de la Coordinadora, fos explicada per entitats foranies. Si la coordinadora estigués operativa, el procés hauria de produir-se just a l’inrevés. No em sap greu, la vida és canvi, evolució, el qual es fa d'acord amb estructures primigènies, que perden funcionalitat per donar pas a d’altres més funcionals i així fins a l’infinit.

Per això ara penso que cal canalitzar els esforços per tenir el millor esport per tothom mitjançant altres iniciatives i estructures.
Sant Cugat és una realitat complexa que requereix un Pla Estratègic per tothom sense importar gènere, ni edat, ni condicions socioeconòmiques, el qual sempre s’ha de regir per criteris de qualitat formativa de persones primer i esportistes després. Amb mentalitat oberta vers nous esports i realitats municipals i supramunicipals i amb una gestió transparent, transversal i molt eficaç, que es desenvolupi des d'avui fins al 2025.

Per mi no dóna més de si, caldrà cercar nous camins, amb incerteses sens dubte, però amb il·lusió per al demà compartit.