No ha pogut ser, però serà, segur

Això és el que vaig tuitejar el passat 20 de maig just després que el primer equip masculí perdés a la pista de l’HC Lleida.net Alpicat i no assolís el tan desitjat ascens a la màxima categoria estatal. Estic convençut que així serà. Ja no s’hi val mirar enrere i recordar que ens hem quedat a les portes de l’ascens les dues últimes temporades i, a més, en l’última jornada de lliga. Això no ajuda en res. No suma i, per tant, esborrem-ho dels records com abans millor.

Tots els jugadors ja han segellat el seu compromís amb els seus companys i el club i la pròxima temporada 2017-2018 seguiran defensant la samarreta vermell-i-negre. Alguns hauran rebut ofertes per marxar, però han decidit quedar-se i continuar lluitant per l’ascens. I això diu molt d’ells. Un equip molt jove, de la casa i amb talent. Què més es pot demanar? Què voleu que us digui, gaudeixo veient-los jugar cada dos dissabtes al Pavelló 1 de la ZEM Rambla del Celler. Marxo tard a dormir perquè després del partit he d’escriure la crònica, però ben us asseguro que val la pena. L’entrenador Joan Carles Vadillo també ha renovat i, per segona campanya seguida, dirigirà l’equip. Tots units cap a un objectiu clar, l’ascens.

Tinc un però. I és que l’afició del PHC Sant Cugat, que sempre omple les grades del Pavelló 1, ha d’animar més l’equip. De vegades no sembla que juguem a casa. Els jugadors ho necessiten. Quantes vegades hem vist David Martínez aixecar els braços i demanar a l’afició que empenyi l’equip? Moltes. No ha pogut ser pel 50è aniversari de l’entitat, però serà, segur.