Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Crec que no diré cap novetat anunciant que és per a mi un honor immens saber que el poeta d’honor al festival de Poesia de la meva ciutat adoptiva és un tortosí. És un honor per diferent motius. Un d’ells, perquè quan una ve de fora, i anirà a rebre a qui ve de la mateixa ciutat que ella, sent com totes dues cases estan una mica més a prop.
Un altre motiu és perquè Gerard Vergés és una de les gran figures poètiques del nostre país, i molts cops ha passat gairebé desapercebut-i els que ens estimem l’art i el país, aquestes coses, ens fan mal-. Ara, tindrà un homenatge a la seva mida. El darrer, i no per això menys important, és que, encara que lluny de casa seva, aquest cop sí que s’ha arribat a temps de fer-li aquest homenatge-molt merescut-pel què ha suposat, i suposa, la seva figura en el món cultural literari català.
Dic això darrer, i tampoc descobriré el món si afirmo que el nostre petit país peca de modest en això de reconèixer les seves figures, perquè en tenim un exemple ben clar amb el cas Grau-Garriga.
Ara faré allò de tornar enrere en el temps i traslladar-me als meus anys d’institut. Durant aquella època (ja fa aquells deu anys ben bons), una professora ja em va parlar de Grau-Garriga tot dient que era una figura que Catalunya havia deixat de banda; tant, que havia marxat a França. Només puc afegir una cosa a les paraules de la meva professora: tant va ser així que l’homenatge que li va fer la seva ciutat, el seu país, va ser pòstum.
Un altre professor, que amb els anys ha esdevingut un gran amic i conseller, ens llegia els versos de Gerard Vergés a classe, i lamentava que la seva figura no fos reconeguda. Jo sempre l’he vist pregonant com s’ho mereixia en Vergés; sempre me l’ha posat com a exemple. I la veritat, un cop els coneixes, a ell i a la seva obra, saps que aquell professor i amic, fins i tot es quedava curt en els seus elogis que, amb setze anys, de vegades, ens semblaven fins i tot exagerats (santa incredulitat adolescent...).
Vergés va ser reconegut amb la Medalla de Plata de la ciutat de Tortosa. La seva ciutat (la meva) no li va donar la d’Or fins que la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi. El que dèiem: de vegades, no sabem el que tenim fins que ho perdem.
Per sort, aquest cop no és massa tard, i el gran Gerard Vergés (i dic gran, no perquè sigui tortosí –que ja en seria un bon motiu, però se’m veuria el llautó-, sinó per la seva qualitat literària, i sobretot humana) rebrà a Sant Cugat, la “ciutat de la cultura” que m’agrada dir, un homenatge que, per molt que Vergés consideri que és gràcies a la generositat dels altres, tots sabem que se l’ha guanyat dia a dia.
No vull extendre’m gaire més. Sóc tortosina i parlo d’un tortosí il•lustre. Però més enllà d’aquest fet, i des de la meva humil posició de periodista enamorada de la cultura del seu país, m’agradaria dir que, amb una miqueta d’esforç (i ganes sobretot) les nostres figures, aquelles que han fet del “país petit” un “gran país”, podrien saber, en vida, com han estat d’importants per a tots nosaltres.
Segueix a @CintaCC al twitter
Un altre motiu és perquè Gerard Vergés és una de les gran figures poètiques del nostre país, i molts cops ha passat gairebé desapercebut-i els que ens estimem l’art i el país, aquestes coses, ens fan mal-. Ara, tindrà un homenatge a la seva mida. El darrer, i no per això menys important, és que, encara que lluny de casa seva, aquest cop sí que s’ha arribat a temps de fer-li aquest homenatge-molt merescut-pel què ha suposat, i suposa, la seva figura en el món cultural literari català.
Dic això darrer, i tampoc descobriré el món si afirmo que el nostre petit país peca de modest en això de reconèixer les seves figures, perquè en tenim un exemple ben clar amb el cas Grau-Garriga.
Ara faré allò de tornar enrere en el temps i traslladar-me als meus anys d’institut. Durant aquella època (ja fa aquells deu anys ben bons), una professora ja em va parlar de Grau-Garriga tot dient que era una figura que Catalunya havia deixat de banda; tant, que havia marxat a França. Només puc afegir una cosa a les paraules de la meva professora: tant va ser així que l’homenatge que li va fer la seva ciutat, el seu país, va ser pòstum.
Un altre professor, que amb els anys ha esdevingut un gran amic i conseller, ens llegia els versos de Gerard Vergés a classe, i lamentava que la seva figura no fos reconeguda. Jo sempre l’he vist pregonant com s’ho mereixia en Vergés; sempre me l’ha posat com a exemple. I la veritat, un cop els coneixes, a ell i a la seva obra, saps que aquell professor i amic, fins i tot es quedava curt en els seus elogis que, amb setze anys, de vegades, ens semblaven fins i tot exagerats (santa incredulitat adolescent...).
Vergés va ser reconegut amb la Medalla de Plata de la ciutat de Tortosa. La seva ciutat (la meva) no li va donar la d’Or fins que la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi. El que dèiem: de vegades, no sabem el que tenim fins que ho perdem.
Per sort, aquest cop no és massa tard, i el gran Gerard Vergés (i dic gran, no perquè sigui tortosí –que ja en seria un bon motiu, però se’m veuria el llautó-, sinó per la seva qualitat literària, i sobretot humana) rebrà a Sant Cugat, la “ciutat de la cultura” que m’agrada dir, un homenatge que, per molt que Vergés consideri que és gràcies a la generositat dels altres, tots sabem que se l’ha guanyat dia a dia.
No vull extendre’m gaire més. Sóc tortosina i parlo d’un tortosí il•lustre. Però més enllà d’aquest fet, i des de la meva humil posició de periodista enamorada de la cultura del seu país, m’agradaria dir que, amb una miqueta d’esforç (i ganes sobretot) les nostres figures, aquelles que han fet del “país petit” un “gran país”, podrien saber, en vida, com han estat d’importants per a tots nosaltres.
Segueix a @CintaCC al twitter