No tenen cap mirall?

Costa molt d’entendre que en ple segle XXI, poques setmanes abans d’unes eleccions plebiscitàries, els nostres líders polítics estiguin encara fent-se competència partidista com si fossin nens adolescents.

Tothom pot entendre que els partits polítics tenen el seu joc propi en circumstàncies normals, o que, en un determinat moment un líder -com tota persona humana- s’emocioni en una entrevista radiofònica meditant el país que estem vivint i el moment històric que a tots ens angoixa. Això no treu però, que tota persona ha de tenir un mínim d’humilitat i modèstia, per entendre que la responsabilitat de governar una nació, com Catalunya, de set milions i mig de ciutadans, permet exigir als diferents candidats a presidir-la, a fer la introspecció necessària per prendre consciència de la seva pròpia capacitat intel·lectual, dels seus coneixements lingüístics, de la seva pròpia imatge i de moltes altres consideracions personals, abans de voler comparar-se a qui té molta més experiència i qualitats per gestionar una nació que, després de tres segles aspira a recuperar d’una vegada per totes la seva llibertat.

Cal saber diferenciar una alcaldia d’una república, si us plau!!

Amb això no nego que tothom té dret a creure’s capaç d’assumir la Presidència de la Generalitat, però la raonabilitat, la serenor i l’autocontrol que requereix aquest càrrec són aspectes que no es poden menystenir alegrement. Temps al temps senyors candidats... tots podeu arribar-hi, si aconseguim l’objectiu de ser una nació lliure. Tocant de peus a terra però, i deixant de pensar que en política tot s’hi val -greu error- i sabent que existeix un Codi d’Ètica política aquestes actuacions no són acceptables.

He rumiat molt abans d’escriure aquesta nota, però francament haig de dir que, el nostre país no es mereix ni un President en bicicleta, ni un aspirant a ser-ho empès per uns companys de partit que per estar assedegats de poder, no volen fer-li una crítica constructiva en benefici de tots.

La sensatesa obliga a temperar les ambicions, a reflexionar seriosament la seva experiència i capacitat i a mirar-se al mirall cada matí per evitar sorpreses, poc després. El que estem veient en la majoria dels nostres líders és que no tenen aquest sa costum diari. Si fos així, ben segur que la seva capacitat d’autocrítica els situaria en el lloc corresponent dins la llista d’aspirants, abans de demostrar l’animadversió declarada a l’únic candidat que, ara per ara, ha demostrat tenir uns valors ètics i una experiència política que tots els altres desitjarien.

Espero i desitjo que la majoria tingui present d’on surt el finançament i suport mediàtic a l’engrós per tota la pell de brau, dels nous salvadors de la pàtria -que fa poc temps- un omplia carrers i places de cartells amb fotografies, despullat i exhibint la seva joventut i els seus encants físics, per atraure electors, o un altre, fent proclames Lerrouxistes amb cua de cavall… poseu-li nom al Banc corresponent, català o càntabre, això sí lluitant contra la corrupció! Per favor benvolguts electors, l’origen del cost de les campanyes és prou conegut.

Si realment tots els líders sobiranistes voleu una república catalana, doneu proves de modèstia i humilitat abans de confondre al poble amb desqualificacions a l’únic president de Catalunya que parla clar i arrisca fins a les últimes conseqüències la seva llibertat i la nostra, o altrament, tothom se'n penedirà, i serà tard.