Octubre

Potser perquè avui plou i ja han caigut unes quantes fulles dels plataners cada dia més grocs, m'ha entrat una certa tristesa que no és tristesa sinó una barreja de melangia, de goig, de recolliment, un sentiment fugitiu de pèrdua, un estat d'ànim semblant a les sensacions que de vegades em provoca la bona poesia.

Ja s'acosta octubre i en la tardor intensa de Catalunya, dins dels grocs i els ocres de Sant Cugat, ens arribarà aviat el Festival de Poesia, un dels esdeveniments que a mi més m'agraden tot i que en el sentit estricte de la paraula, el qui escriu versos, no sóc poeta.

Sempre he pensat que d'una banda hi ha poetes i que de l'altra hi ha la poesia i que no sempre coincideixen. Una cosa és fer versos, fins i tot publicar-los, i l'altra cosa és ser poeta. Quan coincideix que un poeta escriu versos, és meravellós, quelcom explota en l'ànima de qui llegeix. Passa poques vegades, les coses grans són escasses; els escrivents, els qui no encenen cap foc, abunden més. Hi ha persones en canvi que no escriuen ni un sol vers, ni una ratlla, res de res, i resulta que són poetes.

I és que la poesia a parer meu és una actitud en la vida, una forma de mirar que incideix en la bellesa que tenen les coses, també o sobretot, les tristes. Hi ha qui diu que l'aire poètic té l'origen en un gen, a mi m'agrada pensar que és cosa dels déus.

No sabem què passarà amb Catalunya el mes d'octubre, si ho aconseguirem o no, però poso la mà al foc que passi el que passi sempre ens quedarà la tardor, i el Festival de Poesia. O tampoc no?