Orfes polítics

Em deia l’altre dia un amic que se sentia orfe polític. Li vaig preguntar per què. Em va explicar que des de la primera votació democràtica, sempre havia donat suport a la mateixa opció, tant fos per les eleccions estatals, nacionals, locals o europees. Se sentia còmode i representat. L’ideari del partit votat era coincident amb el seu, les línies d’actuació havien estat coherents amb el propi vot, res a dir.

De cop, tot es desgavella, el referent històric i la seva família escandalosament imputats, el nou líder canvia d’estratègia i el que havia de ser una victòria es converteix en un canvi estrepitós de la presidència de la Generalitat. El partit va caient en una deriva perillosa i les decisions queden en mans de forces antagòniques que defensen socialment just el contrari del que havien estat els principis del meu amic.

Ara, la idea de país que semblava que ho centraria tot, per vergonya de qui ho desitja, és motiu de conflicte permanent.

Aleshores, aquest amic, com altres comerciants, petits empresaris, professionals, etc., se sent orfe polític. Tots els discursos els cansen i no se’ls creuen, les aliances polítiques les veuen com jocs d’interessos individuals, i a poc a poc van perdent la il·lusió condemnats a vagar per l’infinit com ànimes en pena.

En democràcia també es pot votar en blanc, o abstenir-se, però diuen que aquestes opcions afavoreixen els contraris de sempre, aleshores què fem? Votar el menys dolent? És ben trist quan saps que et decebrà. Diuen que el país funciona aliè a aquest guirigall. Jo no m’ho crec.