Pa irlandès

Cada 3 o 4 dies faig un pa irlandès. Es fa sense llevat i és molt fàcil d'elaborar. Va ser la meva tieta Margaret, fa uns 10 anys, mentre jo estava de vacances a Galway, que me'n va explicar la recepta (2 tasses de farina integral, 2 de farina blanca, 2 tasses de llet quallada, una culleradeta de sal i una altra de bicarbonat culinari, tot lligat en forma d'un pa de pagès, marcant-hi una bona creu al mig, i fornejat durant 40 min a 210°). Des d'aleshores, en faig cada setmana, però ja amb alguns inputs més mediterranis i saludables (farina integral d'espelta i llet ecològiques, pipes de carabassa, nous trossejades i olives negres espinyolades). Fa uns dies, amb un cert orgull i molta nostàlgia, vaig enviar al grup wtsp dels meus cosins escampats pel món una foto d'un pa acabat de sortir del forn amb una breu explicació de les meves "variacions sobre un tema" i vaig rebre uns quants smileys, polzes amunt i aplaudiments, i alguns comentaris, com ara "Bravo! You're the Ferran Adrià of soda bread!/Ets en Ferran Adrià del pa irlandès!"

Aquesta setmana celebrem un Festival de poesia nacional que ha perillat arran d'uns fets que queden perfectament explicats al text introductori del programa, signat per Mercè Conesa i Laura Borràs. El festival, per poder-se realitzar dignament, s'ha hagut de reperfilar in extremis amb la molt agraïda solidaritat de tots els implicats i implicades. No sé si la metàfora d'un pa irlandès modernitzat ve al cas, però potser sí. Ens hem de reinventar sempre, volgudament o no, i això ens serveix per a avançar i, de vegades, per a millorar les coses. I, sobretot, davant les adversitats, s'han de crear noves receptes. Però els smileys i les ganyotes han de dialogar perquè el pa surti bo.