Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Ja no parlo exclusivament del Sr. Rajoy i la seva promesa electoral de no pujar els impostos (gran regal que ens ha fet a tots...); ni tan sols em limitaré a fer menció a allò de que la sobirania resideix en el poble (perquè a mi, més enllà de la papereta el dia de les eleccions, ningú no em pregunta res, i ells van decidint com he de viure la meva vida...).
M'agradaria aprofitar aquest espai per parlar de papers. Sí, aquella cosa que, dita així, doncs tampoc té gaire importància (més enllà de la necessitat de reciclar-los, pel bé de tots), però que si li poses un 'Salamanca' al darrera, el vincules amb robatori, espoli, promesa incomplerta, i injustícia història, acabes obtenint una de les grans mentides dels últims, què, 60 anys?
El que més em fot, i perdoneu per l'expressió, és que jo hi era. Hi era el dia aquell en que la llavors ministra Sinde va prometre que, abans d'acabar l'any, estarien tots els Papers de Salamanca aquí. “Que es repararia un greuge històric”, ens deien. I per uns moments, vaig confiar. Vaig voler creure que era veritat. Que, per fi, seria veritat allò que la justícia existeix.
Aix... de vegades penso que això de confiar en qui té el poder és el gran error de tota persona que creu en la justícia. Els papers no han arribat, i l'any 2011 ja ha quedat enrere. Ja ho sabíem abans de les 12 campanes que no arribarien. Ara, torna a estar paralitzat el procés. I per enèsima vegada, el Parlament ha de reclamar allò que als catalans i catalanes ens pertoca (això sí, el Partit Popular, el mateix que no ens havia de pujar els impostos, no s'ha sumat a la petició).
Posem una mica de seny a tot plegat. Tenien raó els de la Comissió per la Dignitat quan cridaven, el dia de la famosa promesa, que “encara no hi ha res per celebrar”. Els papers són de Catalunya, i no de Salamanca. Aquests ens van ser robats, i utilitzats per causar dolor, patiment i mort. I si no fos prou amb tot això, hi ha documents personals que mai van arribar al seu destinatari. Qui sap, potser entre aquelles paraules hi havia un “t'estimo” que algú no va saber mai que existia; o un “tinc por” que mai va ser respost amb una mà que l'ajudés.
Si tornen, que no perdo la fe en que algun dia ho facin, els destinataris d'aquests documents segurament ja no hauran estat a temps de veure'ls. Però, més enllà del fet personal, cal recordar el fet de país. Si són uns documents de Catalunya, és al seu país on han d'estar. Ha quedat clar que les paraules se les emporta el vent (però no patiu, que seguiran prometent), però no podem deixar que els Papers de Salamanca (perdó, de Catalunya), quedin en paper mullat, passant de taula en taula de grans despatxos el seu expedient, però sense que tornin a casa.
El seu lloc és a Catalunya.
Segueix @CintaCC a twitter
M'agradaria aprofitar aquest espai per parlar de papers. Sí, aquella cosa que, dita així, doncs tampoc té gaire importància (més enllà de la necessitat de reciclar-los, pel bé de tots), però que si li poses un 'Salamanca' al darrera, el vincules amb robatori, espoli, promesa incomplerta, i injustícia història, acabes obtenint una de les grans mentides dels últims, què, 60 anys?
El que més em fot, i perdoneu per l'expressió, és que jo hi era. Hi era el dia aquell en que la llavors ministra Sinde va prometre que, abans d'acabar l'any, estarien tots els Papers de Salamanca aquí. “Que es repararia un greuge històric”, ens deien. I per uns moments, vaig confiar. Vaig voler creure que era veritat. Que, per fi, seria veritat allò que la justícia existeix.
Aix... de vegades penso que això de confiar en qui té el poder és el gran error de tota persona que creu en la justícia. Els papers no han arribat, i l'any 2011 ja ha quedat enrere. Ja ho sabíem abans de les 12 campanes que no arribarien. Ara, torna a estar paralitzat el procés. I per enèsima vegada, el Parlament ha de reclamar allò que als catalans i catalanes ens pertoca (això sí, el Partit Popular, el mateix que no ens havia de pujar els impostos, no s'ha sumat a la petició).
Posem una mica de seny a tot plegat. Tenien raó els de la Comissió per la Dignitat quan cridaven, el dia de la famosa promesa, que “encara no hi ha res per celebrar”. Els papers són de Catalunya, i no de Salamanca. Aquests ens van ser robats, i utilitzats per causar dolor, patiment i mort. I si no fos prou amb tot això, hi ha documents personals que mai van arribar al seu destinatari. Qui sap, potser entre aquelles paraules hi havia un “t'estimo” que algú no va saber mai que existia; o un “tinc por” que mai va ser respost amb una mà que l'ajudés.
Si tornen, que no perdo la fe en que algun dia ho facin, els destinataris d'aquests documents segurament ja no hauran estat a temps de veure'ls. Però, més enllà del fet personal, cal recordar el fet de país. Si són uns documents de Catalunya, és al seu país on han d'estar. Ha quedat clar que les paraules se les emporta el vent (però no patiu, que seguiran prometent), però no podem deixar que els Papers de Salamanca (perdó, de Catalunya), quedin en paper mullat, passant de taula en taula de grans despatxos el seu expedient, però sense que tornin a casa.
El seu lloc és a Catalunya.
Segueix @CintaCC a twitter