Paraules per a la Isabel

La Isabel Martínez, la persona que va crear, va presidir i va batallar durant 15 anys l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer de Vallès Occidental, ens ha deixat. Tenia 83 anys i una ment clara. De fet, uns dies abans que marxés vam passar la tarda xerrant.

Ni la Isabel ni jo estàvem a l'Associació. Ella decorava marcs i recordava, i jo trescant amb el teatre. Estava animada, feia projectes. Va haver-hi un moment que es va emocionar i em confessà que cada cop enyorava més a "su Pepe".

No diré res del seu recorregut a AFA, perquè ja ha estat explicat al TOT. Sí, en canvi recordaré el darrer article que li vaig enviar, tot i que ja ha estat publicat.

"L'Alzheimer ens fa mal, fa patir, sovint et fa plorar i la solitud que sents és molt intensa.

Però també té el seu costat bo. Perquè el dolor, el plor i la solitud educa. Fa que busquis gent, que els preguntis, que t'expliquin, que t'informin com es lluita. I en la lluita aprens a estimar. Així ens vam conèixer, a través de l'Alzheimer del Pepe i l'Enriqueta.

Quantes hores de converses! Quantes anècdotes viscudes! Te'n recordes, Isabel, a Les Planes la pel·lícula? I els "Marxosos" al Cafè a la Fresca, com s'aixecaven els malalts a ballar? I aquell cine mut a la Casa de Cultura amb la decoració de la Marga? I la tómbola, al setembre, amb la mare del Cèsar llançada a vendre butlletes? Quina gran dona! Quanta gent extraordinària que hem conegut plegats! Com la Susanna, l'Anna, la Mercè, el Rogeli, el Lluís, el Josep Maria... Quanta gent, Isabel, que vam estimar i t'han estimat!

Tot això, Isabel, no és el passat: és el present. Encara és viu i batega. AFA segueix endavant gràcies a tu, gràcies al teu record, gràcies al que has creat.

Pel que fa a mi... què vols que et digui! Va ser tan bonica aquella època! Tan intensa, tan gran l'estima que ens vam tenir, que el passat s'ha instal·lat en el present. Per sempre."