Pares-Entrenadors-Professors

Una de les polèmiques inacabables que podem trobar a molts i molts escrits d’opinió és la relació que avui dia mantenen els pares d’un menor en edat escolar, els seus professors a l’escola, i els seus entrenadors a l’esport. Cada cop més el paper d’uns i altres actors en aquest crític escenari es va solapant amb diferents matisos, i contrastats resultats poques vegades positius i en moltes ben negatius. L’educació ha d’arribar primordialment pel que s’aprèn a casa, però no podem oblidar que un munt d’hores al dia tenim els fills bé sigui a l’escola, bé sigui fent activitats complementàries, que pel seu pes i pel tipus de valors que aporten alguns cops és tant o més important com la que rebem a casa.

Pel que fa als professors, és cert que darrerament es viuen episodis increïbles de pares volent participar del procés educatiu del seu fill a l’escola amb una manca total de criteri, d’objectivitat i, precisament, d’'educació'. L’autoritat que ha perdut en alguns casos el professor a l’escola ve canalitzada, sobretot, per la manca de criteri de molts pares en voler entendre quines són les seves funcions i quines les dels educadors professionals.

En canvi es parla molt menys dels entrenadors esportius. I els que fa molts anys que ens hem dedicat a l’esport i coneixem tan la vessant professional com l’amateur i, dins d’aquesta, la de l’escola base, tenim coses a dir del com s’enfoca molts cops un dels apartats educacionals dels nostres fills menys analitzat. A l’entrenador el consideren els pares molts cops una perllongació d’ells mateixos si poguéssin dirigir un equip (pensant en molts casos que són capaços de dirigir-lo...), cosa que passa molt menys amb els professors a l’escola. I això, sumat a les lògiques mancances de molts dels que es dediquen a l’esport base, és el que confecciona el còctel explosiu que pot acabar amb lamentables espectacles que setmana rera setmana es poden veure a camps de futbol, de bàsquet, o de rugbi quan els resultats no quadren amb l’objectiu esperat. Tanganes, insults, menyspreu... Què us he de dir que no sabeu?

Els problemes educacionals a l’esport base venen en la majoria dels casos produïts per l’actitud dels pares i, estranyament, pels propis jugadors. Així com a l’escola la majoria dels alumnes hi són per obligació i si els ho permetessin anirien a fer qualsevol altre activitat, a l’esport base un s’hi apunta perquè vol, normalment perquè li agrada molt l’esport que practica. Per tant, l’esperit amb que estan disposats a entendre un crit, una correcció o una derrota és sempre més positiu que el que poden tenir a l’escola entre setmana.

En canvi amb els pares succeeix el contrari: entre setmana no poden assistir a les classes, però en canvi són capaços d'empassar-se entrenaments sencers, ja no diguem els partits, i com no, d’opinar sobre el que hauria de fer el seu fill, els seus companys, o en molts casos el seu entrenador. I en la majoria de les disputes s’obliden que el menys important és el resultat esportiu, mentre que altres aspectes com són la cultura de l’esforç, l’idea d’equip, el 'fair-play', o la companyonia estan molt per sobre del que és únicament guanyar o perdre.

Tristament, per conduir un vehicle o per obtenir un títol universitari has de passar per uns quants exàmens i, en canvi, per ser pare no t’evalúa ningú... Potser en un futur a les escoles esportives haurem de posar entrenadors per a pares. I en lloc de fer-los córrer pel camp, els asseurem a una sala i els explicarem allò que sembla que no han après encara. Segur que els jugadors d’aquell equip ens ho agrairan...