“Paritat encoberta”

Després d’intercanviar dades i distintes opinions, se’m va obrir la curiositat d’esbrinar quin era el percentatge exacte de dones esportistes en totes les seccions esportives del Muntanyenc. N’hi ha que li són més properes, com és el cas de la rítmica, i altres certament allunyades, com l’escalada o l’esquí. Però la dada més significativa és la xifra percentual final on la dona surt més ben parada des del punt de vista quantitatiu, superant amb escreix totes les estadístiques a l'ús.

En un altre ordre de coses i, per demostrar que la paritat no és un argument de pes per tal de justificar res ni a ningú, cal notar que en l'àmbit de resultats el balanç és abassegador. En els darrers anys els èxits es multipliquen exponencialment superant clarament el llindar fixat pels “nois”, assolint pòdiums en tots i cadascun dels campionats que participen, a banda de medalles i guardons en els Estatals.

Una lectura anacrònica i carrinclona de la situació que viu a hores d’ara la nostra ciutat, no trobaria cap tipus de justificació al fet que alguns esports on es manifesta la crua realitat de l’esforç i l’autodisciplina hi hagi més esportistes del sexe femení, qualificat de forma determinista, desafortunada i eufemística com a “feble”. O potser, justificaria alguns arguments d’analistes i estudiosos de les “ciències socials”, quan relacionen la necessitat d’assolir fites per millorar l’estatus personal, amb el desinterès i la manca d’esme que es produeix en les “nenes” al tenir -subscriuen ells?- menys necessitat per tal d’aconseguir-les.

Algú pot arribar a pensar que hi ha una raó premeditada perquè l’esport a Sant Cugat sigui en bona mesura “cosa de dones”. Doncs no, ans el contrari. Només impera el sentit comú entre les famílies, treballar sense embuts ni traves, i deixar assossegadament que l’entropia del sistema social faci la seva i ens dugui allà on hauríem d’haver estat sempre. La normalitat en qualsevol fet diferencial implica poder tractar-lo de fit a fit, és a dir, sense reiterar la necessitat de com i perquè s’han de fer les coses. Fixar regles de paritat és fer trampes al solitari, reconeixent d’avant mà la frustració i l’evidència per no haver tractat el tema com cal, o bé, per emprar polítiques de nyigui-nyogui.

Per tant, proposo deixar al marge aquest discurs recurrent -fet generalment per homes- i avançar un xic més cap a un camí que encara resta per recórrer. Principalment, derivat de metonímies encunyades i aferrades encara en bona part de la societat, on la trajectòria i el cicle de vida de “les esportistes” sempre han estat condicionats al paper de ser Mares i vetllar per la família. No cal significar massa que la primera batalla ja l’han guanyada de golejada, ara només resta resoldre la segona: el reconeixement social equitatiu de l’esport femení en vers al masculí; realment ho tenim força complicat amb la Ruth Beitia, Mireia Belmonte, Carolina Marín...

Segueix Manel González a Twitter (@manelis01)