Pasqua: joia i dol

Em nego a frivolitzar la Pasqua festa central dels cristians amb cançons i pastissos. Què voleu que us digui! No em puc treure del cap els milers de dones i criatures, homes joves i vells que sofreixen privats del més elemental per sobreviure. Em dol que s’imposi la moda cruel que ens fa tan miserables: la de mirar cap a l’altre costat, a la butxaca. Molts dels benestars que vindiquem, no són necessaris. Pitjor: impedeixen l’elevació de la humanitat.

L’embrutiment de la vella Europa n’és un vergonyós exemple. Però encara m’anima a cantar “Al·leluia” saber que un prostrat pot escriure: “Vaig demanar a Déu el triomf i m’ha fet feble perquè m’alliçonin les coses petites. Li demanava salut per fer grans coses, i m’ha donat malalties per descobrir-ne de millors. Li vaig demanar riquesa per ser feliç i m’ha fet pobre per donar-me seny. Li demanava poder per atreure els altres i la vida m’ha fet feble perquè tingui necessitat de Déu. Havia demanat amics per a no viure sol i la vida m’ha donat un cor per estimar tothom”. És un atleta de Nova York qui des de la seva cadira de rodes ens dóna aquesta lliçó d’humanisme. I per damunt de tots és Jesús qui, des de la creu i del sepulcre buit, ens allibera de tenir el cor de pedra.