Pedagogia a l’esport

Fer esport és una pràctica positiva en molts sentits. Ens ajuda a sentir-nos millor, amb més energia i a relaxar-nos, reduir l’estrès, dormir millor i tonificar els músculs. Al llarg de l’adolescència fer esport en equip, a part de tots els beneficis que ja hem dit, ensenya la importància del compromís per assolir objectius, el respecte als companys per construir equip, cal saber guanyar esportivament, però també saber perdre per treballar la capacitat de superació.

Doncs darrerament cada vegada que vaig a veure un partit, en aquest cas de futbol, em trobo tot menys això. Entrenadors que falten el respecte als seus jugadors superats per l’afany de guanyar, posen en dubte les decisions de l'àrbitre faltant-li el respecte, pares que, d’entrada no respecten els cartells de no fumar i donen instruccions els seus fills fent que aquests dubtin a qui han de fer cas, si al pare o a l'entrenador. No hi ha cap mena de sentit comú!

Com a mediadora em sap greu veure això, ja que aquest podria ser un espai molt valuós per fer pedagogia a joves que estan aprenent valors. Cal inculcar la cultura de l’esportivitat, aquella que t’ensenya el valor del compromís per practicar un esport i que amb constància i disciplina podràs acabar controlant. Que desitges jugar els partits, tot i els nervis, perquè ha estat un esport que has escollit i estàs convençut que la teva aportació en l’equip serà positiva, sigui quina sigui l’aportació.

Diuen que per a ser un més tan sols cal implicar-se. Per ser un dels millors es requereix compromís i que per a ser el millor és imprescindible un estil de vida. Perquè l’esport sigui al que està destinat a ser cal fer un canvi de mentalitat on el compromís esdevingui quelcom volgut i no imposat, on la implicació estigui motivada per professionals, on a part d’entrenar facin pedagogia, en definitiva on l’esport passi a ser una forma de vida saludable i no una competició gratuïta on la falta de respecte i la violència verbal estigui a l’ordre del dia.