Pensar en el setembre

La setmana passada, el mateix dia que la bandera espanyola de la plaça Colom de Madrid es desplomava, el Rei queia a terra durant una trobada amb l’exèrcit i el Banc Central Europeu tornava a parlar del rescat espanyol. Mantenir la bandera costa uns 30.000 euros, mantenir el Rei i l’exercit no m’ho puc ni imaginar i segur que no sabria el cost real. El que si sé és que Espanya s’enfonsa (la Sra. Cospedal avisa “qui cregui que està fora del vaixell potser s’ofegui”) i a Catalunya li convé anar-se'n del vaixell espanyol per navegar en el seu propi. Perquè si no, sí que s’ofegarà.

Tothom es conscient de que les coses no van bé. Fins i tot, m’atreviria a dir que estem patint d'una depressió social col·lectiva, perquè parlis amb qui parlis et diu que pateix: incertesa, angoixa, preocupació pel què passarà i perquè res no serà com abans. Una depressió que ve provocada sobre tot pels missatges que ens arriben. Missatges que poden arribar perquè un veí explica com li van de malament les coses o pel que arriba dels mitjans de comunicació, que no paren de donar noticies sobre les retallades, l’atur, accidents a la carretera o incendis catastròfics.

A la mateixa setmana en un diari local d’una ciutat de la comarca veig veure una vinyeta on es representa un home a la punta d’un penya segat, al seu darrera una dona què li diu: què hi fas?, i ell li contesta: pensar en el setembre. La vinyeta té el títol de “l’acudit del dia”. I jo pregunto: quina gràcia té? Si l’home està a la vora del precipici i pensa en un futur immediat, tal com van les coses, què li pot passar? Es llençarà al buit o pensarà que al setembre les coses aniran millor?

No vull ser negativa ni pensar en el pitjor. Sempre he estat una dona positiva, he volgut pensar què les coses passen per alguna raó i què després d’una baixada ve una pujada. Per això, vull confiar en el futur i que aquest no sigui tan dolent com el que pinten tots. No sé si tornarem a estar com abans, però confio que tot el que passa ara ens faci ser millors. Voldria que aquells que ens governen o tenen poder siguin valents, diguin les coses clares i no ens enganyin. Però, sobre tot, què donin esperança, enlloc de prendre mesures que comportin pèrdues en qualitat de vida del ciutadà de carrer. També sóc realista, i sé que tot no es soluciona d'un dia per l’altra, però sí vull pensar què d’aquesta ens sortirem i desitjo què sigui en un futur immediat.