Pep Tugues i el Teatre-Auditori (TA): assetjament o reconeixement?

Assisteixo, perplex, a la insistent acusació d'uns col·lectius feministes sobre un suposat cas d'assetjament laboral del director del TA, una denúncia antiga que ja fou investigada i finalment arxivada. Què ho fa que ara torni a ressuscitar? Parant l'orella a possibles causes, m'han arribat des d'hipotètiques maniobres amb rerefons polític, fins a possibles enveges i ressentiments de particulars o entitats que no haurien estat contractats pel TA com ells voldrien. Jo no m'ho crec pas, i més aviat ho atribueixo a les inevitables desavinences personals —aquesta, evidentment mal resolta— que regularment sorgeixen en tota relació laboral, familiar, etc.

Mentre un servidor va ser regidor de Cultura —del 2007 al 2015: temps de profunda crisi, devastadora per al món de la Cultura...—, moltes companyies i espais d'arts escèniques van haver de plegar arreu del país per la dràstica reducció dels pressupostos públics. Aleshores en Pep Tugues va rebre instruccions de resistir malgrat les inevitables i importants retallades, i això implicava fer créixer l'autofinançament del TA. Fàcil de dir... però no de fer. I, tanmateix, en Tugues amb en Fannon i tot l'equip ho aconseguiren amb escreix, fins al punt de convertir el TA en un referent per a tots els espais escènics del país. Perquè a més de la rigorosa i exemplar gestió econòmica també consolidaren una programació de tal categoria i prestigi —el TA ha estat repetidament premiat—que avui encara perduren.

Vaig ser testimoni directe i privilegiat, de tot això, i no tinc cap dubte que en països més rics i avançats que el nostre hi hauria bufetades per contractar aquest equip gestor. Aquí, per contra, hi ha qui troba més catàrtic dirigir les bufetades a un director que, mentre jo hi vaig ser, destacava pel seu tracte humà, planer i respectuós envers tothom. Això sí, amb un nivell d'exigència professional —el mateix que s'autoimposava ell i tot l'equip— que potser no tothom estava sempre disposat a acceptar...

Cal dir, també, que una tensió permanent de fons, i que venia de lluny, enverinava més d'una relació: l'endèmica manca d'una sala B, de format més reduït —un desafortunat pecat fundacional no atribuïble a l'actual director—, impedia donar sortida com calia a la rica i variada oferta d'arts escèniques de la ciutat, tant la professional com l'amateur. Una oferta local, en definitiva, que difícilment pot omplir el TA de forma regular i fàcilment en comprometria la seva viabilitat, atès el dèficit progressiu que representaria per als pressupostos municipals.

No serà en aquest injust i enrevessat terreny de joc on rau el problema de tot plegat, desavinences personals incloses...? I pel que fa a en Pep Tugues, aquí sí que ho tinc ben clar: crec que si alguna cosa es mereix, és un reconeixement.