Període de commemoracions

En aquest any 2016 que estem travessant, s’hi escauen diferents commemoracions que, amb l’excusa dels aniversaris rodons, ens permeten recuperar suggeridors moments de la nostra vida col·lectiva. Em voldria referir a dos de tals recordatoris.

En primer lloc, el passat 9 de març es compliren 50 anys de l’anomenada Caputxinada que es referia a la reunió que va començar aquell mateix dia de l’any 1966 i que, a causa de la prohibició governativa que impedí de fer-ho en un recinte universitari, es va celebrar en el convent dels frares caputxins del barri de Sarrià de Barcelona.

L’objectiu de la reunió era la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) per tal d‘abandonar a les APE (Associacions Professionals d’Estudiants) que havien succeït al franquista Sindicato Español Universitario (SEU). La policia va rodejar el recinte obligant els reunits a estar-s’hi tres dies fins que foren desallotjats violentament seguint les ordres donades directament pel general Franco.

L’impacte de l’esdeveniment fou ben ampli. Per una banda, féu palesa la vergonya política que es vivia amb la manca de respecte cap a uns drets fonamentals com són els de reunió i associació. En segon lloc, en els documents de la reunió es féu una sòlida anàlisi de la situació acadèmica i organitzativa de la universitat que, ben mirada, tindria encara avui molts elements de validesa. En tercer lloc, va evidenciar una voluntat protesta que sorgia d’una part de l’Església de base i que s’aniria repetint en altres ocasions com molt bé ens ha reflectit Llúcia Oliva en el seu recent documental “Santuaris de l’antifranquisme.” . En quart lloc, tingué un important ressò en els mitjans europeus i internacionals. En cinquè lloc, com afirma Borja de Riquer en un recent article, la Caputxinada fou també una escola de democràcia.

Un balanç, per tant, enormement positiu que tingué naturalment una contrapartida de costos de trencament de periples acadèmics i “fitxatges” policials.

Avançant deu anys en el temps ens trobem en un altre esdeveniment que recordarem d’aquí a pocs mesos: els 40 anys de la Marxa de la Llibertat. Es tractava d’una iniciativa de diferents moviments pacifistes encapçalats per Pax Christi, començada el dia 4 de juliol del 1976 i el propòsit de la qual era fer extensiu per tot Catalunya el famós lema de l’Assemblea de Catalunya “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” que tan fortament s’havia reclamat pels carrers de Barcelona a principis de febrer del mateix any.

La idea de “marxa” sovint practicada en moltes reivindicacions socials i polítiques, acompanyada d’una presència en llocs i llogarets del país, s’entenia complementària d’aquella que s’havia centrat principalment en zones metropolitanes. La prohibició del Govern espanyol va dificultar-ne, però no pas impedir-ne, la seva realització que tingué alts i baixos de participació amb centenars de detinguts. Tanmateix va resultar impossible fer-ne la cloenda l’11 de setembre, tal com s’havia previst.

Novament les llibertats, malgrat la recent mort del dictador, brillaven per la seva absència.