Ploms, pesats i 'plastes'

A Relacions particulars, Josep M. Espinàs explica que el poeta J. V. Foix tenia la dèria de recitar poemes al primer conegut que trobés pel carrer, i que arribava a acorralar els oients contra els arbres perquè no se li escapessin. “Foix llegia amb una gran precisió fonètica i articulatòria, i era capaç de no aturar-se mai, com si fos un bevedor decidit a acabar-se una ampolla a petits glops, seguit. Semblava que es drogués amb la seva pròpia veu”, diu Espinàs.

També a ell li havia passat, de vegades, que algun poeta amateur –o espòs de poetessa amateur- aprofitava la immobilitat obligada de l’autobús, carrer Villarroel avall, per recitar-li versos dubtosos.

Diu l’adagi que un pesat és un home que, quan li preguntes com va la vida, va i t’ho explica. Davant d’un individu que l’interrompia constantment mentre llegia al tren, Quim Monzó va treure el DNI de la cartera, el va ensenyar al desconegut i li va dir que, legalment, allò era tot el que estava obligat a ensenyar-li, i que fes el favor de callar i deixar-lo llegir en pau.

No són casos aïllats, ni propis de l’estament literari. El Duc de Lauraguais va ser autoritzat pels seus doctors a perseguir els pesats com si fossin criminals, sota el càrrec de temptativa d’homicidi per avorriment. Idea amb la qual semblava coincidir el novel·lista Stendahl, que no podia suportar el tedi i atacava físicament aquells que pretenien avorrir-lo.

Segur que tots estem d’acord que hi ha gent molt pesada. Fins i tot és probable que tinguem algun conegut a qui, per pesat, provem d’evitar: la mena de gent que ens fan canviar de vorera quan veiem que s’acosten per l’altra punta del carrer. De vegades sap greu (perquè aquella persona és gran, o perquè té una patologia i sempre en parla) però no hi ha més remei.

El problema arriba quan, en els ulls de l’interlocutor, detectem, tot d’una, que el pesat som nosaltres... i descobrim que no ens importa, i continuem amb el monòleg com si res.

Què s’ha cregut, aquest?, pensem. Només faltaria que no pogués explicar-li això tan divertit que m’acaba de passar!