Potser que ens ho fem mirar

L’estudi “Connected life” elaborat per la consultora TNS i basat en enquestes fetes a mitjan any 2015 parla de l’Estat espanyol com un dels països on es fan servir més dispositius tecnològics, fins al punt que la mitjana de ciutadans dediquen unes tres hores diàries al mòbil i a la tauleta. Aquest temps augmenta encara en una mitja hora en el cas dels joves compresos entre els 16 i els 24 anys.

Si a tals estones hi afegim més de dues hores davant de l’ordinador i unes tres hores contemplant el televisor, que conté una bona dosi d’escombraries, i si a més a més, constatem la superficialitat generalitzada en els diàlegs establerts en les xarxes socials, la relativització dels “amics/amigues” que s’hi diuen tenir i els brevíssims temps de contacte, ens podem començar a preguntar seriosament quant de temps ens queda per a la conversa directa i en calma, per a la relació personal no virtual, per a la reflexió, la contemplació i el gaudi de la natura i de les arts i el lleure creatiu.

A tot això dit, caldria afegir els nombrosos sistemes de control facilitats per les tecnologies i encoratjats pels sistemes comercials i policials i que tenen perfecta constància de les nostres trucades telefòniques, de les consultes a Internet, de les lectures fetes a la premsa, de les aficions i hàbits de consum, dels desplaçaments que fem, de les nostres dades escolars, mèdiques, bancàries i judicials, de les innombrables fotografies que ens són fetes –i també de les que ens fem i ens enviem mútuament–, de les petjades que anem deixant amb les targetes de crèdit i la gran varietat de dispositius electrònics que guien els nostres recorreguts, les nostres arribades –o no– a casa, etc. 

Analitzar aquests elements ens permetria donar-nos compte, en primer lloc, de com la nostra llibertat s’està dissolent en prestacions i serveis que veritablement no resulten pas imprescindibles; en segon lloc i, malgrat la bondat que pugui suposar la relació sovintejada, hi trobem l’absoluta superficialitat que regeix en la major part dels nostres missatges de Whatsapp, Facebook, Twitter i els altres instruments que han acabat potenciant les empreses mundials de màxima capitalització del moment; en tercer lloc, de com la immediatesa i el curt termini dominen les nostres vides i no pas a l’inrevés i, en quart i darrer lloc, com gairebé hem esdevingut uns xaiets en mans d’uns pocs, rics i poderosos, que fan de nosaltres el que volen.

Potser que ens ho fem mirar.