Presidir una colla en temps de pandèmia

Recordo com si fos ahir aquella assemblea on se'ns va fer confiança: el projecte estava molt estructurat i treballat per tal d'assolir tots els reptes que la colla es mereixia. La intensitat, l'esforç, el seny i la rauxa havien d'ajudar-nos a assolir les fites desitjades.

Ni en el pitjor dels malsons hauríem pogut imaginar que una pandèmia ens faria patir una situació que ens trasbalsaria tant i que afectaria d'aquesta manera la nostra activitat, i també les nostres vides. Tal com anaven succeint els esdeveniments, anàvem utilitzant cada cop més aquesta paraula: reinventar-nos.

El projecte inicial de treballar en paral·lel junta i tècnica col·laborant amb un fi comú, però amb parcel·les separades es va anar transformant en treball conjunt, unió d'esforços i sentiment d'unitat. Ja no havíem de gestionar només una colla castellera: més que mai havíem d'arribar a les persones individualment. El sentiment de col·lectiu passava a ser un esforç per arribar a cadascuna de les individualitats; les seves preocupacions i els seus problemes havien de ser els nostres. Per a nosaltres ser castellers és això: nodrir-nos mútuament de les il·lusions i donar-nos suport en les adversitats. Era moment d'ajudar la gent que pogués necessitar-nos.

Mai hauria pensat que hi hauria tant de suport individual, tanta solidaritat, tant agermanament. En l'àmbit personal, vaig sentir amb una intensitat inusitada l'empenta de molts companys, que amb la seva força ens carregaven d'energia per seguir endavant i ajudaven com podien en el que calgués. En definitiva, ens donaven il·lusió per poder repartir-la.

Gràcies a tothom, ara ja sabem que és ser casteller!

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.