Presos polítics

Sento avui, de nou, una gran sensació de ràbia i impotència. Ens hem manifestat, hem protestat, hem votat independència, som a on som i no sabem quan hi arribarem. Certament el camí no té marxa enrere però els alts i baixos emocionals que pateix el País i molta gent costen de pair i entendre. Ahir una altra injustícia  en la inhabilitació del President de la Generalitat. Són dolents.

Amb tot us convido a que no ens facin viure en l’amargor o la resignació. La vida a nivell personal ja ens porta moments tristos; necessitem buscar-ne de felicitat al costat dels que estimem: un passeig per Collserola,  una conversa amb els amics o familiars, el naixement o els primers passos dels néts, una bona lectura, escriure i/o expressar-te en una activitat o afició, sempre omple i et retorna el somriure.

Quan penso que aquests moments o d’altres no poden fer seus  els presos polítics el cor se’m fa petit. Molts cada matí quan ens llevem intentem expressar des del silenci, amb una xapa en una peça de roba, amb una pancarta al balcó  o amb un signe o detall personal, indignació i molta solidaritat. No poder estar amb els teus, abraçar-los,  olorar, sentir viure la vida deu ser tant dur que desitjo que surtin i tornin a casa.

Només la mala gent,  els que els  manca humanitat poden justificar tot el pateixen polítics i activistes com els  Jordi’s.  Aquest proper setze d’octubre farà tres anys que estan empresonats. President Jordi Cuixart, coratge i dignitat sense perdre el  somriure encomanadís. Un altre u d’octubre. A Sant Cugat i a molts indrets no defallim: per la llibertat i la democràcia.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.