Primàries

Dos bons amics es presenten a primàries d’un mateix partit per a ser candidats a les eleccions municipals d’aquí a un any. No passa res, els indepes som gent civilitzada, els que espien i atonyinen àvies són els altres, que precisament s’entesten a dir tot el contrari. Avui mateix, un notable —si és que en queda algun— d’un partit en hores baixes clamava que no es pot queixar que l’espiïn qui va robar (sic) el cens per organitzar un «referèndum il·legal». Endavant.

Quan dic que no passa res em refereixo a la meva relació amb tots dos. En canvi, sembla que a l’aparatxic de la formació hi ha hagut rebombori. Vejam, funciona així: els partits decideixen candidat i procuren ofegar les pretensions dels outsiders que tinguin la gosadia d’anar per lliure. El candidat accepta una llista d’acompanyants que acontenta sensibilitats i tots retornen al partit una part dels sous, no precisament galindaines, amb el cap ja posat en un nou horitzó de quatre anys. És així a tot arreu, des dels antisistema d’una banda als de l’altra.

Les primàries semblarien un bon principi per començar a trencar aquest sistema pervers. Però, què passa si ets l’únic? «Ens fa veure desunits, perdrem vots...». Ai las! Així que ha aparegut un tercer candidat, que es va presentar a l’aixopluc d’unes quantes —no totes— regidores, invocant la sacrosanta unitat. Un tapat de l’aparell? Ja ho veurem. És una llàstima que les primàries no siguin la manera preferent de triar candidats i que continuem ancorats en col·locar els tovaritx. Jo votaré a qui passi per primàries, m’agrada el debat i la transparència, però, ja se sap, allò dels adversaris, enemics i companys de partit.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.