La primera vegada que els fills fan de pares

Quan s'acumulen anys, un reconeix que ha dit i escoltat moltes vegades "és la primera vegada". Això et transporta a llocs i situacions plaents (vacances amb la família a llocs geogràficament propers i idíl·lics dels anys 60 i 70, jocs en el carrer de la Indústria de Barcelona i a casa amb en Ramon, l'escola i l'institut...), compromeses (les feines, la universitat, el contracte en el Montseny i Cabrils, la tesi...), transcendents (Toni, els fills, les seves famílies on són els nets, les amistats, l'Spot, la família), divertides (la Mano Negra, el rugbi, l'ornitologia, les excursions, el Charco...) i tristes (les malalties i la mort dels pares, dels avis i d'amics). Tots aquests records, és dir les persones i circumstàncies que els hi donen forma i contingut, han configurat la manera en què he encarat la vida.

Tanmateix, quan els records es concreten en un moment, venen al cap les imatges, sensacions o explicacions respecte del que és el primer cop que menges tal cosa, que vas a l'escola, que et gradues, que estàs amb qui estimes, que abraces als fills, que et compromets com adult amb els avis i els pares, que t'obres a l'amic...

Doncs ara ha sigut el primer cop que els meus fills m'han acompanyat al metge. És una situació totalment nova, que m'ha fet recordar i pensar en les anades al metge primer acompanyat al meu pare i després a la meva mare. Aquesta primera vegada ha determinat clarament que m'he fet gran, que he entrat en un altre temps vital, que és normal i mostra que estic viu, però sobretot és magnífic, perquè ho faig acompanyat d'amor.

Soc una persona afortunada, però sobretot estimada. Gràcies, i tant de bo ho hagi sabut i sàpiga correspondre.