Pura poesia cinematogràfica

Des de l'expressió més imaginativa, poètica i connectada als racons més onírics, Paolo Sorrentino (La gran belleza) torna a oferir la seva exquisida i personal mirada que, des de la pausa i l'escolta atenta de les emocions, les sensacions i el mateix batec de l'existència, troba matisos que d'altra manera no trobaria.

I esprem, de nou, molta bellesa i molta sensibilitat per, des d'una original narrativa més arrelada a les emocions que a la racionalitat, explorar, amb molta tendresa, la fase vital que acompanya a la vellesa. Un hotel dels Alps serveix de fructífera localització des d'on jugar, amb extrema creativitat, amb imatges, espais, figures i colors que, acuradament triats, es mouen amb la trama i els diàlegs, amb tanta o més importància que aquests, per expressar la història i, sobretot, als seus personatges.

Cada imatge, cada diàleg, evoca, transcendeix la part més material; com ho fa, per cert, també la meravellosa música que acompanya la pel·lícula. Fins i tot la manera com l'artista combina l'ús de les seves eines és constantment evocativa, convertint La juventud en pura poesia cinematogràfica.

La faceta interpretativa de la pel·lícula, immensa, ressegueix harmoniosament la línia narrativa, completant l'obra: un important director d'orquestra retirat (M. Caine), la seva filla (R.Weisz) i un director de cinema (H. Keitel) protagonitzen, acompanyats i rodejats d'altres personatges -tots ells, amb pes i significat- un fragment d'existència que expressa l'extrema bellesa de la vida, fins i tot de la melancolia que acompanya imaginar-ne el final.

El millor: L'enorme imaginari de Sorrentino, ple de creativitat, sensibilitat, humanitat i poesia.

El pitjor: L'aparició d'un actor disfressat de Hitler. A banda d'impactar, sembla no aportar res més.