Quan els estiuejants se n’anaven

No fa gaires anys Sant Cugat era una vila d’estiueig. Com Cerdanyola i, encara més recentment, Bellaterra i Valldoreix. Poc abans de Sant Joan començaven a obrir les torres, i molts dels amics que havien desaparegut, tornaven. Els estius semblaven eterns i la sinistra perspectiva del setembre quedava molt i molt lluny.

Vaig tenir la sort de ser estiuejant, primer, i després també resident. Encara que solien ser dos mons impermeables, la tendència de moltes d’aquelles famílies d’estiu a anar-se quedant va ser la base de futures relacions i amistats indestructibles.

Molts passaven part dels matins fent classes per recuperar al setembre el que no havien aprovat al juny, però cap a migdia ja ens trobàvem en una piscina o altra, o per anar en bici, primer, i en moto, després, a qualsevol lloc que ens vingués de gust. Les tardes eren llargues i les destinàvem a organitzar mil i una activitats pròpies de l’època: les 24 hores de ping-pong, octathlons i jocs olímpics dels esports més variats. I quan ja érem més grans, els mítics guateques empalmaven tarda i vespre en l’única època de l’any en què els pares eren una mica més permissius.

Però arribava el setembre. Des dels primers dies de mes i fins a la Mercè, els estiuejants anaven marxant. Era una desaparició amb sentiments d’autèntica pèrdua, tant si eres dels que marxaven com si et quedaves. Era com si un teló d’acer caigués sobre Collserola per separar uns amics que, tan sols un dia abans, no podien viure els uns sense els altres.

Com oblidar aquelles colles d’amics dels estius!