Quan la lluita té sentit

Evidentment, això de lluitar pel que creus que és just és com el peix que es mossega la cua: no s'acaba mai. Però quan veus que no sempre és cert allò de “fem dues passes endavant, i una enrere”, i les dues passes endavant es queden en això, un avançament sense retrocés, agafes empenta per seguir caminant.

Quan es va saber la paralització del retorn del que es coneix com Papers de Salamanca (que de Salamanca, no en tenen res), la meva indignació va ser majúscula (i continua sent-ho; fins que no els vegi tots aquí, serà així...). Però ara he de reconèixer la feina feta.

L'Arxiu Nacional de Catalunya es va convertir el dilluns 20 de febrer en l'escenari de la justícia (que de vegades, encara existeix) al nostre país. I tot i que tard (massa tard), moltes persones, entitats i partits polítics van poder recuperar els documents que mai ningú els hagués hagut de prendre.

I menys encara, per al que els van fer servir. Patiment, i dolor. I, per què no dir-ho, vergonya. Patiment i dolor per a aquelles persones per a les que aquests documents van ser utilitzats en contra seva. Vergonya per a tot un Estat que, ha esperat 37 anys per retornar uns documents que mai haguessin hagut de sortir de casa seva.

Ho han rebut els seus hereus. I com deia en l'anterior article en el que parlava d'aquest tema, possiblement qui havia de rebre un “t'estimo” ja no el rebrà. No ha tingut temps. Però saber que ja són a casa dóna aquella estranya sensació de tranquil·litat que sents quan saps que algú a qui t'estimes està bé.

Serà que l'estima pel teu país també l'heretem aquells que no vam viure-ho però que en som conscients. Serà que tots ens sentim part afectada per aquells fets que van canviar la nostra història. Serà pel que serà. Però em sento orgullosa de la meva gent i del meu país. I contenta, per què no dir-ho, de saber que cadascú comença a tenir el que sempre ha sigut seu.

Segueix @CintaCC a twitter