Ja molt abans del 2 de febrer de 1997 aquest pi únic acompanyava els qui enfilaven la Vall de Gausac camí cap a Can Borrell o Sant Medir i quan retornaven a Sant Cugat l'estampa de l'arbre amb el poble al darrera i al fons la muntanya de Montserrat constituïa una imatge única.
Però gràcies a la imperícia dels brètols i al coneixement dels tècnics municipals, l'arbre sobrevisqué i la seva imatge, amb els suports al voltant, ha acompanyat tota una generació a qui costa imaginar l'arbre sense crosses. I contràriament al que varen pretendre els atacants, el Pi del Xandri s'ha convertit, mercès a la seva acció, en símbol de la ciutat.
Des de l'any 2000 en què es tancà per a vehicles de motor, des de la plaça del Rotary el camí ha esdevingut més que mai una ruta d'accés a Collserola, un lloc per gaudir del paisatge, respirar a fons, escoltar el silenci o el cant dels ocells, fer salut... Tant és així que a vegades el corrent humà és potser excessiva pels que busquen la tranquil·litat, però amb civisme és fàcil organitzar-se i conviure. També el Pi ha esdevingut símbol de respecte a la natura, d'estima per Sant Cugat, estàndard de la defensa de l'espai natural de Torre Negra i del conjunt de la serra de Collserola, de convivència, civisme i longevitat.
Mercès al seu caràcter simbòlic avui dóna nom a una escola d'educació infantil i primària, a un grup de teatre "les Xandrines" i també a un carrer. Un premi del Consorci de Normalització Lingüística du el seu nom i la medalla que l'ajuntament atorga a les persones centenàries du gravada la seva imatge, símbol de longevitat.
Quan Pau Serraboguña cap al 1774 plantà el pi, poc devia pensar que acabaria esdevenint símbol del seu poble, com així ha estat, gràcies a la bona gent com aquell pagès del segle XVIII i a tots els qui l'estimen per si mateix i el que simbolitza. I menys encara s'ho pensava la mala gent que ara fa 20 anys intentà segar-li la vida. Que el Pi d'en Xandri i els valors que avui representa ens acompanyin molts anys.