Qüestió de patrimoni

Però a nosaltres això no ens interessa en excés. Contínuament perdem ocasions de reivindicar els millors representants de la nostra cultura escrita. Anem sobrats. Dos exemples. Un bon amic m’indica el pis on Josep Pla va escriure El quadern gris, al número 244 del carrer de Mallorca de Barcelona. La casualitat ha fet que se n’adonés perquè els seus pares viuen exactament a la finca del costat. Tot i que és considerat un dels puntals de la llengua catalana del segle xx, no hi ha absolutament res que indiqui el pas de l’escriptor empordanès per allí. Ja vindran els alemanys o els japonesos i se n’adonaran sols.

No fa ni un lustre, el govern Maragall va tirar a terra la casa del carrer de Jaume Giralt on el poeta Joan Maragall va néixer. No dubto que fos necessari per oxigenar el barri, però en el seu moment aquest enderrocament es va definir com el forat de la vergonya. Ara la casa només perviu en uns bells poemes que parlen de la infantesa del poeta, com aquell que fa: “Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre...”. Per recordar el poeta, això sí, ens queda l’estàtua de Plaça de Molina. Encara sort.

Hi ha piles de casos. A cinc minuts del Museu d’Història de Catalunya, una minúscula plaça adverteix de la que va ser la residència de Miguel de Cervantes a Barcelona, on va redactar la segona part de Don Quixot. La primera novel·la de la modernitat, ni més ni menys. ¿Vostès en tenien notícia? Puc visitar les cases de Shakespeare o Hemingway, però aquesta no. D’altra banda, implica sens dubte que Cervantes va conèixer la nostra llengua i cultura, com han destacat estudiosos diversos. ¿No ens interessa fer-ne ressò?

A Sant Cugat mantenim viva la memòria d’un escriptor notable: Gabriel Ferrater. Existeix el premi juvenil que porta el seu nom i, des de fa deu anys, el Premi Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater, recentment guanyat per Jaume Subirana. Tot gràcies a la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater. Però no fem cap referència del poeta a peu de carrer; no hi ha una placa commemorativa a la porta d’on visqué i morí, a la rambla de Ribatallada; no hi ha poemes seus a l’entrada dels instituts i de les escoles; no hi ha un bust amb el seu rostre... A penes un monòlit anònim amagat en un racó del Monestir. El mateix podríem dir d’altres intel·lectuals i artistes que han format part de la història del poble.

¿No volem recordar aquestes presències? ¿No tenim la sensació de tenir un patrimoni de pes i no saber-lo aprofitar? ¿No? ¿De veritat? ¿Ni una mica?