Qui va ser Florence Foster?

Florence Foster existí de veritat. A la dècada dels anys vint, quan ja complia els seixanta anys, s'autopromocionà amb decisió com una gran soprano i es convertí en una figura molt popular de l'escena musical novaiorquesa: Combinava el fet de cantar molt malament amb la creença de posseir un gran talent. L'espectacle resultant es basava en la comicitat generada per una dama desafinant estrepitosament mentre actuava amb aires de gran artista. N'era ella conscient? En principi no, se suposa que ella es percebia com una prodigiosa cantant. Però la controvèrsia al voltant d'aquest tema mai s'ha pogut aclarir.

L'engany orquestrat pel seu cercle més proper per a impedir que s'adonés del seu patetisme és la base de la nova pel·lícula de Stephen Frears, com ho era fa tan sols uns mesos de la francesa Madame Marguerite(Xavier Giannoli). Lluminosa i molt lleugera, Florence Foster Jenkins se centra en la comicitat més fàcil, saltant per damunt de qüestions fonamentals.

Per exemple, les suposadament pietoses mentides del seu marit i els seus "amics". Florence tenia molts diners i era molt generosa. De debò que l'engany era benintencionat? La pregunta ni es planteja, però tampoc arriba a eclipsar-se, quedant al tinter. I, a banda de les escenes còmiques provocables per la vergonya aliena generada per una persona fent el ridícul, no hi ha més darrere aquesta història?

La tragèdia personal i el retrat social transpiren sota la superfície, el pols de la tragicomèdia clama sorgir i no ho fa. La mirada que arriba a les pantalles d'aquest personatge es limita a tornar a explotar el que la va fer famosa: la comicitat del seu patetisme. No va més enllà. I a la pell de la prodigiosa Meryl Streep, l'espectacle segueix amb efectivitat; però és limitat. I jo segueixo preguntant-me: Florence no es va adonar de res?

Qui eren les persones que la rodejaren? I, sobretot, qui i com era Florence Foster?