Ràdios locals, valors universals

Era un fred novembre del 1994 i la Maribel Cayuelas em va fer una entrevista en què a mitja conversa es va girar i em va donar l’esquena. No, no era una maleducada, volia imaginar-se com seria la meva veu si sonés per la ràdio. L’endemà vaig conèixer el Xavi Fornells i aquell mateix matí em va deixar que parlés pel micròfon. Un dia després ja estava explicant les notícies d’internacional. Al cap d’un mes ja en redactava de locals i al cap d’un any em van donar les claus perquè –després de cobrir un llarg ple a l’Ajuntament- havia de tancar amb candau la persiana del carrer de Sant Jordi.

Avui sóc el sots-director del programa líder de Catalunya, el més escoltat del país. No, no estic fent-me un homenatge. Li estic fent jo a Ràdio Sant Cugat perquè sense el primer paràgraf no pot començar el segon. Els premis nacionals de comunicació han distingit enguany, en la categoria de Comunicació de proximitat, a la Federació de Ràdios Locals per la “feina d'impuls de la comunicació radiofònica local”. Una de les ràdios adscrites a aquesta federació és la nostra, Ràdio Sant Cugat (91.5 FM). Si hi ha un premi ben atorgat enguany és aquest: el de les emissores locals.

I de totes les ràdios locals, la nostra, la de Sant Cugat és de les que juga a la Champions. Només cal veure les desenes de professionals que estan a la primera fila de mitjans nacionals i estatals però sobretot per la reconversió que han sabut fer cap al portal Cugat.cat en què la ràdio en va ser el nucli sobre la qual es va construir la resta. L’esperit és el mateix però les eines són les del segle xxi. Abans els “talls de veu” es treien amb cinta de cassette i revox i ara es descarreguen amb mp3. Abans t’havies d’esperar a les hores en punt i ara des del bus o des de Seatle i amb la Blackberry pots saber que “El govern local donarà suport a la moció pel reglament de 'pisos buits'de la CUP”.

Proximitat, servei, vocació, sacrifici, escola i... un escàs reconeixement. El paper de les ràdios locals és poc agraït tant per les pròpies emissores com pels que hi treballen. Periodistes a mig fer que hi fan una segona carrera universitària a canvi de molt pocs diners i sense mirar el rellotge. Ràdios amb pressupostos molt escassos sovint menystingudes pels propis ciutadans però a la que tothom hi fa cap quan té un llibre per presentar, una exposició per inaugurar o unes declaracions polítiques imprescindibles pel futur de la ciutat.

Segueix @jofrellombart al twitter