Reciclatge

L'altre dia, passejant per Valldoreix, vaig veure què és reciclar de veritat. Passava davant d'uns contenidors d'escombraries que, com sempre, estaven plens de tot tipus d'andròmines: una tauleta coixa, uns coixins, uns llibres antics i suposo que feixucs, com el Manual de la ortodoncia moderna, testos trencats, una gandula de tisora d'aquelles que mai saps com obrir… En aquell moment, una noia va parar el cotxe i va descarregar una cadira de despatx d'aquelles que van amb rodes i pugen i baixen, la qual semblava que estava en perfectes condicions. No van passar ni cinc minuts que un altre cotxe es va parar al mateix lloc i, en aquest cas, un home en va baixar, va veure la cadira de despatx i s’hi va asseure una estona, la va fer pujar i baixar, la va girar cap a totes bandes i hi restà assegut una bona estona.

En aixecar-se la va agafar i la va pujar al cotxe i se’n va anar per on havia vingut. Pel que portava a dins, vaig deduir que feia la ruta dels contenidors però que en lloc de repartir trastos com és habitual, els recollia i els aprofitava o bé ell o bé per un petit negoci. Vaig pensar que allò era reciclatge de veritat i que aquesta pràctica s'hauria d'estendre més. En aquesta societat consumista en la qual comprar és més un fi que una necessitat, sempre hi ha qui té alguna cosa que no vol i que un altre aprofitaria.