Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Ahir es va celebrar el Dia Mundial de l'Alzheimer, i tots aquells que ho han viscut, suposo que entendran aquesta columna. En diuen malaltia neural degenerativa. Tècnicament correcte. Personalment, és tot un món que destrossa la persona, la família, i tots aquells que estan al seu voltant.
Un dia, així sense esperar-ho, aquella persona a la que tant estimes, i que saps del cert que t'estima en bogeria, t'adones que ha deixat de fer-ho. No perquè vulgui. No. Sinó perquè és incapaç de recordar què és estimar. Tampoc recorda com es corda una sabata, o com es col·loquen els plats després de netejar-los i acabes amb la vaixella per terra. I més endavant, descobreixes que, un dia, et mira, i ni tan sols sap qui ets.
El pitjor de tot, però, és que et relacioni amb algú del passat que encara recorda, et confongui amb la teva mare (que la tens just al costat i no sap qui és), i tu, fent un esforç titànic per no enfonsar-te, li segueixes la corrent. En lloc de dir-li avi, li dius pare. Enlloc d'explicar-li que acabes d'arribar de la universitat, li expliques com va el negoci familiar que, segons ell, acabeu d'obrir (i tot just acaba de celebrar el seu trentè aniversari).
Mentre tot s'ensorra, tu somrius perquè saps que d'aquesta manera, ell ho veu tot clar. Però quan surts de l'habitació carregada de records que ell ha perdut, tu els recordes tots i cadascun. I caus. Caus en la desesperació. En la tristesa més absoluta de veure que aquella personeta, ja no és la que era. I ni tan sols tu, davant d'ell, ets la persona que en realitat ets. I no hi ha res a fer.
He tingut la mala sort de viure aquesta situació, i ja fa anys. I sembla ser que la història es repeteix. Arriba un punt en el que ja no saps com reaccionar. Penses que no és just que una persona que ha lluitat tota la vida hagi de perdre tot el que ha fet. Penses que no és just per tu, que li diràs que l'estimes (mil i una vegada, si cal), ni tan sols signifiquis ja res per aquella persona. I et preguntes què cal fer.
Ben poca cosa. Només li pots oferir tota la tendresa que ets capaç de condensar en una mirada, en un gest, en una abraçada que, segons com, rebutjarà per por o desconeixença. I esperar que la desesperació no acabi amb tu.
Vivint el que he viscut, i veient l'esforç de tantes i tantes persones que, de manera voluntària i desinteressada, són capaces de fer front a la situació, només em puc treure el barret davant seu. Si no fos per les persones que dediquen bona part de la seva vida a cuidar d'ells, tot estaria perdut.
No sé què se sent estant a la seva pell, a la del malalt, però molt em puc témer que no ha de ser res gaire agradable. Sé el que se sent quan t'hi asseus al davant. I si aquesta vida és justa (que ja sé que no massa), només li demano al temps que no els deixi patir. I si mai m'arriba el torn, que qualsevol altra malaltia em mati abans. Viure sense records i sense conèixer a qui tant has estimat ha de ser terrible. El pitjor.
Un besito iaios...
Un dia, així sense esperar-ho, aquella persona a la que tant estimes, i que saps del cert que t'estima en bogeria, t'adones que ha deixat de fer-ho. No perquè vulgui. No. Sinó perquè és incapaç de recordar què és estimar. Tampoc recorda com es corda una sabata, o com es col·loquen els plats després de netejar-los i acabes amb la vaixella per terra. I més endavant, descobreixes que, un dia, et mira, i ni tan sols sap qui ets.
El pitjor de tot, però, és que et relacioni amb algú del passat que encara recorda, et confongui amb la teva mare (que la tens just al costat i no sap qui és), i tu, fent un esforç titànic per no enfonsar-te, li segueixes la corrent. En lloc de dir-li avi, li dius pare. Enlloc d'explicar-li que acabes d'arribar de la universitat, li expliques com va el negoci familiar que, segons ell, acabeu d'obrir (i tot just acaba de celebrar el seu trentè aniversari).
Mentre tot s'ensorra, tu somrius perquè saps que d'aquesta manera, ell ho veu tot clar. Però quan surts de l'habitació carregada de records que ell ha perdut, tu els recordes tots i cadascun. I caus. Caus en la desesperació. En la tristesa més absoluta de veure que aquella personeta, ja no és la que era. I ni tan sols tu, davant d'ell, ets la persona que en realitat ets. I no hi ha res a fer.
He tingut la mala sort de viure aquesta situació, i ja fa anys. I sembla ser que la història es repeteix. Arriba un punt en el que ja no saps com reaccionar. Penses que no és just que una persona que ha lluitat tota la vida hagi de perdre tot el que ha fet. Penses que no és just per tu, que li diràs que l'estimes (mil i una vegada, si cal), ni tan sols signifiquis ja res per aquella persona. I et preguntes què cal fer.
Ben poca cosa. Només li pots oferir tota la tendresa que ets capaç de condensar en una mirada, en un gest, en una abraçada que, segons com, rebutjarà per por o desconeixença. I esperar que la desesperació no acabi amb tu.
Vivint el que he viscut, i veient l'esforç de tantes i tantes persones que, de manera voluntària i desinteressada, són capaces de fer front a la situació, només em puc treure el barret davant seu. Si no fos per les persones que dediquen bona part de la seva vida a cuidar d'ells, tot estaria perdut.
No sé què se sent estant a la seva pell, a la del malalt, però molt em puc témer que no ha de ser res gaire agradable. Sé el que se sent quan t'hi asseus al davant. I si aquesta vida és justa (que ja sé que no massa), només li demano al temps que no els deixi patir. I si mai m'arriba el torn, que qualsevol altra malaltia em mati abans. Viure sense records i sense conèixer a qui tant has estimat ha de ser terrible. El pitjor.
Un besito iaios...