Reflexions sobre l'onze de setembre

Ineluctablement aquestes vacances d'agost parlarem sobre la propera Diada de l'Onze de Setembre i discutirem què fer. Portem arrossegant algunes edicions en què multitudinàriament seguim, amb el cor a la mà, les propostes de l'Assemblea.

Celebrem la Diada recordant i al mateix temps somniant un futur de llibertat. Aquests últims anys amb la mirada a l'exterior perquè l'objectiu era demostrar al món que la majoria de catalans volem decidir el nostre futur. Aquest any però, quin és l'objectiu?

Arribem desgastats, amb presos polítics, exiliats i amb estratègies polítiques que alguns sectors sobiranistes no acabem d'entendre. Aquests dies a les xarxes socials hem vist alguna pica baralla lamentable. ERC no ha entomat bé algunes crítiques, hi ha sectors destrempats i si ha quedat clar que l'estratègia no ha funcionat, ara temem que l'objectiu tampoc estigui clar.

Espanya ha jugat les seves cartes i possiblement creu que ha guanyat. Si més no, un dels seus objectius era dividir-nos, atemorir-nos i desanimar-nos. Personalment crec que aquest pròxim 11 de setembre ha de servir per combatre això mateix, per teixir ponts, segellar acords, dibuixar camins i fer un pas ferm cap endavant.

Sé que aquesta Diada no serà l'última que viurem com a súbdits d'Espanya però espero que sigui l'última que visquem desorientats. I quan diguin que l'odi a Espanya ens encega i no ens portarà a enlloc, respirem, reflexionem, i demostrem que no és odi, és menyspreu.