Renovació del DNI

El tema no tindria més transcendència si no fos per la situació en què m’he trobat: entro a les set de la tarda… Una cua de tres parells… Espero que m’atenguin… Al cap d’una estoneta, el noi em diu que ja puc passar. Espero que em duran a una habitació o alguna cosa per l’estil… Però no; al final de la botiga, darrere del mostrador, hi ha un fantàstic tamboret amb un mirall al costat, on t’asseus i et fan la foto.

D’entrada ja fa un cert tall que et facin la foto amb tota la gentada per allà, que entre els que compren piles, marcs, els que recullen revelats i els que, com jo, necessiten fotos pel carnet, ara mateix no som pocs precisament.

Bé; m’assec… El xicot que m’ha de fer la foto agafa la càmera i mentre li canvia la tarja de memòria, la senyora que va darrere meu diu:

– Quítate las gafas hombre, que quedarás mejor!
La mare que la va parir! Per què es fot on no la demanen? La miro i li somric… El xaval segueix barallant-se amb la tarja, que es veu que no li entra… Penso amb els paral·lelismes de certes dificultats per entrar segons a on… Em fa gràcia… Quan, de sobte, la senyora de darrere de l’altra diu:
– Pero si le quedan muy bien! No como a mi marido!
El marit, allà present, “gruny” alguna cosa que no entenc i mira la dona amb mala cara… Em giro i els dic que és una foto pel DNI i que tant se val si surto amb les ulleres com sense…
– Pero vas a tener el mismo carné 10 años!!!
La senyora que no vol que em faci la foto amb les ulleres ataca de nou! Li dic amablement que de mare ja en tinc una i que espero que abans dels 10 anys aconseguim la independència i que m’hauré de fer un nou carnet i que llavors podré repetir la foto i que, evidentment, portaré un estilista i una maquilladora per a l’ocasió.

Mentrestant el xicot ja se’m planta a davant càmera en mà. Per fi!!! Quan sembla que va a disparar, s’aparta la càmera de la cara i em diu:
– Perdoni [de vostè], podria enretirar-se una mica el serrell?
Collons de Déu, només falta aquest ara!!! Sembla ser que em veu la mirada assassina i em diu:
– És que, si no, no li acceptaran.
Ah!… Hòstia, sí!, que vaig a la Policia Nacional i potser es pensen que amb aquesta barba i aquest serrell sóc de la ETA o una cosa així… Bé, m’enretiro una mica el serrell i reso a Déu Nostre Senyor que faci la foto i s’acabi el calvari…

Darrere de les dues bones senyores i el marit d’una d’elles hi ha una parella que fins ara no semblaven preocupats pel meu aspecte físic, cosa que era molt d'agrair, quan de sobte ella li diu baixet:

– Aquest tio no és el de La Porta dels Somnis?
– Qui Collons són La Porta dels Somnis???
– Sí, Albert, és aquella noia de la cançó amb el Bosé i l’anunci d’Ikea!
– Ah, sí…
– Sí, Albert, si em vas dir que la trobaves molt guapa la noia!!
– Això vaig dir? Potser sí…
El tio recorda la Virgi (normal) i a mi no (també normal).
– Aquest és el de la guitarra (fluixet però que ho sento perfectament).

Amb tot això ja estic fotografiat! Penso, ara em donarà les fotos, pagaré i marxaré!... Però no, amigues i amics… Ara m’haig d’esperar que les fotos surtin en una pantalla per donar l’ok… I, on és la pantalla? A sobre del mostrador! I qui hi ha davant de la pantalla? Les dues senyores, el marit d’una d’elles, la parella i un servidor… Mentre esperem fan passar la senyora que no volia que sortís amb les ulleres perquè li facin la foto a ella… Quan la noia em diu:

– M’agraden molt les vostres cançons!
– Moltes gràcies!
Diu:
– Amb la cançó amb el Bosé em queien les llàgrimes d’emoció!
Li responc:
– Quan vaig escoltar la veu del Bosé a mi també em queien les llàgrimes… però no d’emoció precisament!
Em mira estranyada… Li dic que és broma, que a mi també m’agrada molt com va quedar…

Apareix el meu “jetu” a la pantalla!

–¿Ves qué bien has quedado con las gafas?
La senyora troba que he sortit bé… El marit li diu assenyadament:
– Deja en paz al pobre chaval!...
Li dic al noi que m’agraden molt i que me les quedo… i em diu:
– Però quina de les dues?
Collons, les he vistes iguals!!:
– Qualsevol de les dues!!
– La de l’esquerra és l’original i la de la dreta té uns retocs de llum i treu les arrugues (tipus Photoshop).
Li dic que em doni la retocada, així ma mare estarà més contenta quan les vegi (ja sé que les voldrà veure…)
– És que la retocada és més cara…
La mare que el va matricular!!!
– Dóna’m l’original i llestos!!!
– Un moment que ara sortiran!
Li demano que em vagi cobrant per guanyar temps i per estalviar-me continuar la conversa amb alguna de les senyores… Pago… Mentre espero que em donin el canvi sento que la senyora que espera li diu a la noia:
– ¿Qué dices que tiene un grupo de música el chico este?
–  Sí, son muy conocidos...
– ¿No es un poco mayorcito ya para ir tocando por los sitios?...
– Carmen –el marit– ¿te quieres callar ya de una vez?
– Ay Antonio!, qué mala gana que tiene' hoy…

Recullo el canvi… M'acomiado de tothom… La senyora Carmen em vol fer dos petons… Encaixo la mà de l’Antonio… La noia em diu que ens vindran a veure en algun concert… Li ensenyo les fotos definitives a la primera senyora que ara ja espera sortir per la pantalla… Sembla que finalment li agraden força… Quan arribo al carrer miro les fotos… Dubto… potser demà al matí buscaré un “fotomatón”…

Segueix @Saltorsguitar a Twitter.