Retrobada a Sant Cugat

Durant els darrers temps del Diari de Sant Cugat -Déu, com l'enyoro!- vaig rebre un correu electrònic d'un lector que em demanava si jo era la mateixa persona que havia estat company seu a l'institut Ausiàs March de Barcelona.

Va resultar que sí, que vam ser companys, vam seure al pupitre junts i vam bastir una amistat intensa, d'aquelles que, només quan ets adolescent, ets capaç de fer. Ell vivia a l'Eixample i jo encara estava a Montjuïc.

En canviar d'institut ens vam separar. Només ens veiérem un parell de cops amb alguna missiva esporàdica. Després ens vam perdre. Com tants i tants companys d'escola i de feina al llarg de la nostra vida.

Ens vam retrobar al Casalet de Valldoreix. Va ser ell que va insistir a venir i no anar jo a Sant Cugat. Us asseguro que, si ell no hagués vist el meu nom al Diari i jo no tingués la seva referència, no ens hauríem reconegut.

Ell forma part d'una simpàtica coral anomenada "Cantem les 40". Us l'aconsello. Canten cançons reivindicatives de la nostra època. Raimon, Serrat, Quilapayún, Mercedes Sosa, Víctor Jara, cançons en euskera, en gallec... Són una gent planera i senzilla. L'esquerra a Sant Cugat és encantadora. Han cantat a Valldoreix a la paella del "Dia de la República" i a la plantada de l'arbre que es fa a la primavera.

Aquesta Setmana Santa les dues parelles -nosaltres dos amb les respectives senyores- hem dinat al seu pis de la Rambla del Celler. Sant Cugat, ara, és una mica més meu. Perquè no t'estimes una ciutat d'un dia per l'altre. La vas fent teva de mica en mica.