Aquest cap de setmana s’ha convocat i celebrat el I festival de novel·la negra de Sant Cugat amb un joc de paraules convincent i una imatge colpidora, un penjat al pi d’en Xandri que, venint de la nit de la festa de Tots Sants versus Halloween i considerant la situació política en què ens veiem tots plegats immersos, donava molt de si.
Per començar voldria fer saber als organitzadors del festival que des del 4 d’abril fins al 29 de novembre de 1996, aviat farà 20 anys, es va publicar al DIARI de Sant Cugat (aleshores Els 4 cantons) una novel·la negra titulada Misteris de Sant Cugat protagonitzada pel detectiu Odó Taltavull, on tota l’acció es desenvolupava a la ciutat: Monestir, Torre Negra, CAR, Teatre-Auditori, llibreria Paideia, El Mesón, Centre Borja, Arxiu Nacional de Catalunya, Centre de Restauració, discoteca dels avions a la carretera de Rubí, i la Floresta que és on viu un servidor de vostès, autor de l’obra.
La memòria és curta. La vida és llarga. Sembla que vivim el dia de la marmota. Molts creuen que cada dia, quan aixequen la porta de casa, està començant el món. És normal, no us penseu, tothom ha passat per això però llegiu, si us plau aquest text: “A Barcelona es va posant seriosa la qüestió del concert econòmic. Ja no és una qüestió de partit, sinó una qüestió de la indústria i del comerç. Uns i altres miren amb mals ulls no només la multiplicitat i la creixent quantia dels tributs sinó també la manera i la dificultat en la recuperació de la part a tornar. La qüestió és greu, concerts econòmics existeixen amb la província de Navarra i les d’Alaba, Guipúzcoa i Biscaia. No existeix cap raó, podem dir des de Barcelona, perquè no es faci igual amb la nostra província. Podrà el Govern concedir-ho? Segons el nostre sistema, cada regió podria cobrir les seves despeses i els de l’Estat imposar i cobrar les contribucions corresponents, però aquí el sistema és diametralment oposat. Vegi ara el govern i vegin tots els unitaris com la natural evolució de les idees i el curs natural dels esdeveniments van empenyent la nació al federalisme. Desenganyis el govern, és una qüestió federal dels concerts econòmics”.
Això es va publicar al diari El Nuevo Régimen, en castellà, el dia 21 d’octubre de 1899 i ho signava Francisco Pi i Margall. Ho veuen?, el país dels morts vivents, zombis vivint el dia a dia, repetint i repetint sense saber, conèixer, recordar el que va passar, on, quan, qui, com i que.
És igual com la guerra de Castanyada i Halloween, una festa que irromp des del cinema i de la imitació de tot allò que ens ve de la nova Roma, els Estat Units d’Amèrica del Nord. La paraula Halloween, citada al segle XVI, prové d’una variació escocesa de l'expressió anglesa All Hallows Even que significa vigília de Tots Sants. La festa celta era Samhaim derivada de l’irlandès antic i vol dir final del temps de les collites perquè el calendari agrícola manava. Tradicions nòrdiques i paganes, vinculades sempre a la mort, a la mort de la natura...
Però hi ha una qüestió interessant en la festa retornada i és la visita d’un esperit que va de casa en casa trucant a la porta i diu als que li obren: “Trick-or-treat?”. Ara ens ho tornem a repetir. La nit dels morts vivents, el dia de la marmota. Quan es va aprovar al Congreso de los Diputados, el dia 31 d’octubre de 1978 vigília de Tots Sants, la Constitución Española, Alianza Popular o sigui l’actual PP, tenia 16 diputats i van votar 8 que sí, 5 que no i 3 van abstenir-se. Sobre aquesta base tan sòlida s’assenta la convicció dels que ara ens diuen que cal respectar la Constitució.
Probablement quan es pengi aquest article a la web del TOT el Tribunal Constitucional haurà suspès les votacions amb majoria del Parlament de Catalunya, el camí cap a la desconnexió d’Espanya i, també és possible, que la presidenta senyora Carme Forcadell ja estigui inhabilitada per exercir el seu càrrec. Aquest és el problema, Castanyada contra Halloween, els fruits de la terra davant les ànimes mortes que truquen a la porta i pregunten si vols truc o tracte perquè, al final, sempre guanya el truc i no es compleix mai el tracte.