Sant Cugat, ciutat acollidora de refugiats

[…] Vam travessar a poc a poc una ciutat morta. Pertot es veien ruïnes, desolació, gent que s’atapeïa pels carrers preparant-se a fugir en desordre. Els bombardeigs, ara que teníem el foc tant a la vora, s’havien fet incessants. Després, amb la nit closa, un gran silenci planà. Les portes i finestres es veien tancades i barrades; molta gent dormia tirada pels carrers, entre la runa dels edificis destruïts [...]. No podíem fer nit a cap dels nostres dos pisos ni al consultori perquè estaven ocupats pels refugiats del sud d’Espanya... Van xisclar les sirenes... A la claror del dia vam pujar altra vegada al cotxe de la Creu Roja per travessar la ciutat. A la sortida, a la carretera de França, els carrabiners van deturar-nos ...dúiem uns papers de la Creu Roja internacional i poguérem seguir endavant. La carretera anava plena de gom a gom de gent fugint a peu... havent-nos d’obrir pas entre la gent atapeïda la nostra marxa era lentíssima[…].”

Aquest és el testimoni de Maria Àngels Vayreda, recollit per Josep Maria Bernils a La Guerra Civil a Figueres. Un testimoni que ens recorda l’horror de la guerra i la fugida cap a França de milers de catalans, quasi cinc-centes mil persones, dones, nens, ancians, homes ferits, civils i soldats van viure aquell horror i van ser acollits i amuntegats als camps de refugiats instal·lats a les platges del sud de França.

Alguns dels exiliats van continuar lluitant per la llibertat a la resistència francesa, altres van anar a parar a camps de concentració nazi, i molts dels que formaven part de la classe política i intel·lectual van aconseguir anar cap a Gran Bretanya, EUA, URSS i sobretot cap a Amèrica Llatina.

Llegeixo en aquest diari que el Ple municipal de setembre va aprovar que Santa Cugat sigui ciutat acollidora de refugiats i me n’alegro moltíssim. Els refugiats sirians fugen per les mateixes raons que ho van fer els nostres avis fa quasi vuitanta anys. Obrim els nostres cors i les nostres portes a l’esperança!