Sant Cugat és viàriament sostenible?

Destinem prou recursos per potenciar la mobilitat viària sostenible mitjançant el transport públic? La freqüència de pas dels autobusos s’adequa a les necessitats dels ciutadans? La pacificació de les vies del nucli central de la ciutat s’ha vist compensada amb rutes alternatives? Estan ben dissenyades quant a seguretat les rutes on coincideixen autobusos i bicicletes? S’ha fet una aposta seriosa per implementar un servei del tipus bicing com el que disposa Barcelona? Per què la majoria dels aparadors informatius de les parades de bus encara no són digitals? Per què no es millora la informació dels recorreguts i els horaris perquè sigui més entenedora per l’usuari?

Totes aquestes preguntes em van anar sorgint al cap després de veure com un bus interurbà a Sant Cugat, concretament un L1 que enllaça Mira-sol amb el Torrent de Ferrussons, -d’una tarda qualsevol d’un dia no festiu- curiosament només hi havia un passatger ocupant tot el bus. Arran d’aquell dia, em vaig anar fixant i la veritat és que l’ús de passatgers era sempre força discret.

Entenc que s’hagi de buscar l’equilibri entre la viabilitat econòmica i la seguretat per poder oferir un servei de qualitat, però potser si s’incrementés la freqüència de pas (ara pot arribar a 80 minuts d’interval entre busos als caps de setmana), es millorés la informació dels temps d’espera mitjançant aparadors digitals, s’augmentessin les 10 línies de què actualment disposa la ciutat per cobrir més territori; i es millorés en seguretat sobretot pel que fa als espais que comparteixen transport públic i vehicle privat amb els ciclistes (sobretot a les cruïlles o allà on no hi ha segregació física del carril bici), potser amb totes aquestes mesures aquest servei seria més atractiu i funcional per a la ciutadania i faria més rendible el conjunt de la xarxa d’autobusos municipals, i per sobre de tot, seria molt més sostenible.