Sant Cugat turístic?

Per anar a Barcelona ciutat, cosa que, d’ençà que estic jubilat, faig ben poc, agafo el tren. Ni boig em desplaço amb el cotxe. Aprofito per avançar en la lectura del llibre que estigui llegint.

 

Quan surto a la Plaça Catalunya, desperto de l’encanteri de la lectura. Quin enrenou de gent! Quin tropell de turistes amunt i avall, a dreta i esquerra, creuant pel davant meu! Llavors, enyoro el poble. Enyoro la Salut i el Puig Madrona, Sant Medir o Sant Adjutori. Sento nostàlgia pels Marges, per l’Endavallada o per Magí Bartralot.

 

És aleshores que em pregunto: “Sant Cugat turístic?” Voto a Déu, que no ho voldria! Que crearia més riquesa? A qui? Per a qui? Perquè, per al poble ras, no ho crec. No, mireu, ja estem bé com estem. No fotem!

 

La frontera entre sentir-se admirat i prostituir-se és molt ambigua. Pots acabar com a Barcelona o els pobles de la costa del Maresme, que s’estan morint d’èxit. Això els ha passat a altres ciutats de fora. Venècia, Praga, Cuba... A Cuba, en l’època de Batista allò era el prostíbul dels nord-americans. Després de la revolució de Castro, la baixada de les exportacions a Rússia i el bloqueig dels Estats Units, van caure en una pobresa tan extrema que les “jineteras” no tenien altre remei que vendre el seu cos per a poder menjar. I per a Cuba, va ser una de les principals fonts de divises. Van tornar a topar amb la mateixa pedra.

 

No, a casa nostra, no. De comerç, n’hi ha. Potser massa i tot, que darrerament se n’ha inaugurat molt; però no vull que a Cal Caballu, poso per cas, me’l facin una botiga de “souvenirs” del monestir.