Sant Jordi, Festa Nacional

Si faig festa, o em fan fer festa, per coses que ni em van, ni em venen, ni les sento meves, ni les vull sentir, per què no puc fer festa el dia del Patró del meu País? Coi, serà un “país petit”, amb paraules de Lluís Llach, però no per això un país que no es mereixi poder gaudir d'una data tan assenyalada per a tots els catalans i catalanes.

Sé que per motius professionals, segurament acabaria treballant igual si es declarés Sant Jordi dia festiu, però de ben segur que ho faria amb més il·lusió. I l'any que em quedés lliure per gaudir-lo plenament, podria fer allò d'anar a passejar paradetes sense pressa, sense haver d'interrogar ningú ni contrastar dades, i anar al Concert de Sant Jordi (aquest any molt català, com ha de ser) al Teatre-Auditori, sense estar cansada d'haver treballat tot el dia, i podent-me vestir com es mereix l'ocasió.

Què hi farem! En aquest país de contradiccions en el que als plens municipals es vol arreglar el món tot debatent el comerç d'armes (que, bé, si mirem cap a la monarquia que encara tenim, potser fins i tot té algun sentit), i en el que la Generalitat encara no ha trobat la manera de plantar cara com Déu mana (i quedi clar que, creient, ho sóc ben poc), sembla ser que preferim seguir mantenint altres festes que no pas lluitar per les pròpies.

Jo no tinc res a celebrar el 12 d'octubre (per exemple), però sí molt el 23 d'abril. I em consta que no sóc l'única. Jo vull fer festa per Sant Jordi, encara que em toqui fer guàrdia, perquè el meu país aquest dia es vesteix de gala, les roses i els llibres omplen els carrers, i tothom somriu. Calen més motius? Doncs tornarem a Lluís Llach: “sempre em sabré malalt(a) d'amor pel meu país”.

Segueix @CintaCC a twitter