El sentiment d'orfandat

Recordo quan vaig perdre al meu pare, a quaranta-quatre anys, va ser una sensació molt estranya, com si "el patró del meu vaixell" hagués abandonat la nau. Direu que és absurd, ja que a l'edat que tenia, ja havia creat una altra família, però benvolguts lectors és que jo vaig néixer amb aquest capità, m'havia sentit sempre protegida i estimada i la vida sense demanar-me permís, havia decidit que em robava al meu pare, així "plaf". A més, havia d'assumir que ja mai tornaria a poder preguntar-li el que opinava sobre alguna cosa que em preocupava o trucar-li per telèfon o simplement abraçar-lo.

Alguna cosa en la meva vida es va trencar, es va trencar en el meu interior, no obstant això, quedava la capitana, la meva mare i ella una vegada més ens va acollir a tots en el seu dolor, ens va donar les forces necessàries i l'amor que necessitàvem per seguir cap endavant. Aquestes mares que ho donen tot sense demanar mai absolutament res a canvi i que justifiquen qualsevol "empipament" sense sentit. Són les nostres guardianes.

Pocs anys després, també ella va marxar i va ser llavors, quan em vaig convertir en òrfena i és aquí on volia arribar, al sentiment de ser orfe, aquesta sensació tan implacable d'autèntic desmembrament i és que la vida ens roba una part de la nostra existència, una emoció complicada d'entendre, en realitat, no sé si se supera mai, potser s'aprèn a viure amb això, que no és el mateix.

Tots els que arribem a aquest moment d'orfandat, comencem una altra marxa, semblant a quan ells ens van deixar anar perquè caminéssim sols, però aquesta vegada sense estar darrere per a ajudar-nos si caiem. És llavors quan prenem consciència que les dues persones que et van donar la vida, amb les quals vas aprendre tant, les que mai van deixar d'eixugar-te les llàgrimes quan alguna cosa no sortia com esperaves i les que no es van oblidar mai de trucar-te en el teu aniversari ja no ho faran mai més.

I aquesta presa de consciència tan dolorosa és la que et recorda que ningú és etern i que ser jove és una circumstància transitòria perquè el rellotge de la vida mai s'atura. Abracem als nostres pares i avis i fem d'això una festa diària.

(No voldria ofendre a les persones joves que viuen aquesta circumstància de pèrdua, que a la seva edat és terrible).

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.