Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
L’exposició, titulada Envers la ciutat esplendent, abastava tota la cronologia del pintor. Sovint m’havia intrigat la insistència del galerista Josep Canals amb aquest artista. Sabia que és molt valorat sobretot a Itàlia (d’on sembla que ha sorgit la iniciativa de la retrospectiva), però també a països del nord d’Europa.
A càrrec del periodista Ramon Balasch, l’acte de cloenda de l’exposició va ser molt concorregut i va comptar amb la col·laboració del pianista Eduard Fontbona que va interpretar temes propis amb la genialitat que el caracteritza. Durant l’acte, el també santcugatenc Pere Villalba (doctor en Filologia Clàssica, professor emèrit a la UAB i expert en Ramon Llull, de renom mundial, va defensar l’art com a autoritat per sobreviure en un món confús: “L’art té una dimensió espiritual. L’artista fa de mitjà entre Déu i els elements, i articula una co-creació que esdevé un càntic plàstic al Creador”, va afirmar. El mateix Barnils, que va tancar l’acte, va mostrar-se d’acord amb aquesta idea, instant els presents a compartir amb ell la llum que ha guiat les seves darreres creacions.
L’obra d’en Barnils, bastida a partir de símbols i senyals lentament madurats, i cada vegada més radicada en lectures medievals i bíbliques, mereix ésser tinguda molt en compte. No enlluerna; il·lumina. A aquells que es limiten a passar-hi els ulls sense aprofundir en els seus secrets, quedant-se amb la seva aparent simplicitat, els recordaria allò que dir A. Wolff, el crític de Le Figaró, el 3 d’abril del 1876:
“S’acaba d’inaugurar una exposició a l’estudi Durand-Ruel que, segons diuen, és composta de quadres. Hi vaig entrar i els meus ulls horroritzats van contemplar quelcom espantós. Cinc o sis llunàtics, entre els quals una dona, s’han reunit i exposat allí les seves obres. He vist persones petant-se de riure davant d’aquests quadres, però jo em vaig descoratjar en veure‘ls. Aquests pretesos artistes es consideren revolucionaris, impressionistes. Agafen una tela qualsevol, color i pinzells, ho empastifen amb unes quantes taques de pintura a l’atzar, i firmen amb el seu nom. Resulta una desil·lusió de la mateixa mena que si els bojos del manicomi recollissin pedres dels marges del camí i creguessin haver descobert diamants”.
El diamant, jo, em sembla que sí que l’he descobert, i m’omple de satisfacció saber que és santcugatenc. Encara que, per aquells atzars de la vida, nasqués a Guinea Equatorial.
A càrrec del periodista Ramon Balasch, l’acte de cloenda de l’exposició va ser molt concorregut i va comptar amb la col·laboració del pianista Eduard Fontbona que va interpretar temes propis amb la genialitat que el caracteritza. Durant l’acte, el també santcugatenc Pere Villalba (doctor en Filologia Clàssica, professor emèrit a la UAB i expert en Ramon Llull, de renom mundial, va defensar l’art com a autoritat per sobreviure en un món confús: “L’art té una dimensió espiritual. L’artista fa de mitjà entre Déu i els elements, i articula una co-creació que esdevé un càntic plàstic al Creador”, va afirmar. El mateix Barnils, que va tancar l’acte, va mostrar-se d’acord amb aquesta idea, instant els presents a compartir amb ell la llum que ha guiat les seves darreres creacions.
L’obra d’en Barnils, bastida a partir de símbols i senyals lentament madurats, i cada vegada més radicada en lectures medievals i bíbliques, mereix ésser tinguda molt en compte. No enlluerna; il·lumina. A aquells que es limiten a passar-hi els ulls sense aprofundir en els seus secrets, quedant-se amb la seva aparent simplicitat, els recordaria allò que dir A. Wolff, el crític de Le Figaró, el 3 d’abril del 1876:
“S’acaba d’inaugurar una exposició a l’estudi Durand-Ruel que, segons diuen, és composta de quadres. Hi vaig entrar i els meus ulls horroritzats van contemplar quelcom espantós. Cinc o sis llunàtics, entre els quals una dona, s’han reunit i exposat allí les seves obres. He vist persones petant-se de riure davant d’aquests quadres, però jo em vaig descoratjar en veure‘ls. Aquests pretesos artistes es consideren revolucionaris, impressionistes. Agafen una tela qualsevol, color i pinzells, ho empastifen amb unes quantes taques de pintura a l’atzar, i firmen amb el seu nom. Resulta una desil·lusió de la mateixa mena que si els bojos del manicomi recollissin pedres dels marges del camí i creguessin haver descobert diamants”.
El diamant, jo, em sembla que sí que l’he descobert, i m’omple de satisfacció saber que és santcugatenc. Encara que, per aquells atzars de la vida, nasqués a Guinea Equatorial.