Si ens punxen, no sagnem?

Vull comentar un fet que no em sembla just i que discrimina de forma perjudicial (oh sorpresa!) la microempresa al món laboral. Situació: una microempresa no pot fer front als impostos perquè la crisi ha pogut amb ella. D'acord que no rep ajut. D'acord que el seu compte és embargat… però el 100% de la facturació? Això no es vàlid. Una persona física sempre té dret al salari mínim, encara que sigui objecte d’embargament. Per què aquest doble estàndard? A la facturació d’una microempresa s’hi troba el salari dels treballadors, així com el del microempresari (que, per cert, és un altre treballador). A l'embargar el 100%, cap treballador podrà cobrar res en absolut. A part de deixar les famílies sense poder menjar, no us sembla una contradicció legislativa i de concepte?

Algú ha de començar a fer justícia amb la petita empresa local, potser la Generalitat per fi honorarà la feina que aquest col·lectiu ha fet per la economia del país. Potser des de la Conselleria pertinent es llançarà un cable eficaç, que realment permeti remuntar i recuperar forces o, si més no, aturar l’índex de “defuncions”. El cert és que les que encara sobreviuen, porten massa temps agonitzant i mentre no aixequin cap, no podran contractar, ni comprar, ni dinamitzar, ni pagar impostos. La conseqüència inevitablement és que no hi haurà feina, no es cotitzarà, s’haurà de pagar més atur, es buidarà la guardiola i no anirem enlloc. Jo no tinc la resposta, però tampoc no és la meva feina. Des d’aquí crido als que poden canviar les lleis: Holaaaa!… la microempresa també existeix. Em ve al cap el poema d’en Shakespeare: “No ens alimentem amb el mateix menjar i ens ferim amb les mateixes armes? No tenim calor a l'estiu i fred a l'hivern? No riem si ens fan pessigolles? Si ens punxen no sagnem? Si ens persegueixen no patim?". I jo afegeixo: No tenim dret a un tractament legislatiu just? Pregunto.