La síndrome Alcarràs

Sovint em demanen per què no escric en castellà, si així vendria més llibres. La resposta és invariable: si escrivís en aquesta llengua, tot i que va ser, per motius generacionals obvis, la vehicular dels anys d'institut i facultat —no de primària, potser feien trampes—, m'estaria traduint. I això ja ho fan excel·lents professionals.

Hem assistit al quasi monopoli lingüístic al cinema, a la inexistència del doblatge en català a sales, televisions i plataformes, si no és que són públics o s'hi aboquen ingents subvencions i malgrat que s'esgrimeixin "jugades mestres" en negociacions amb qui no hi té interès. Diuen que és català el cinema que es fa en castellà a Catalunya, una falsedat tan evident com afirmar que hi ha literatura catalana escrita en aquella llengua, que creuen amenaçada i necessitada de protecció. Veiem premiar pel·lícules que no han estat rodades en català, les mateixes que s'enduen un tros substancial del pastís de subvencions de TV3 i Cultura. Ens hem atipat de sentir com es consolidava el fals dogma que les pel·lícules s'han de rodar en castellà per accedir a mercats internacionals.

I finalment, Alcarràs. I ara, què? Encara no veurem que, el que té mercat de veritat, és el talent? Continuarem pensant que el català és de segona? Cap complex amb la llengua al cinema, la literatura o els mitjans. El talent té mercat: Carla Simón ho demostra, com ho han fet en altres àmbits Rodoreda o Monzó, o ho fa cada dia aquesta casa, que escriu insubornablement en la llengua que l'ha fet liderar més de tres dècades la comunicació local. Alcarràs ens ensenya que només serem globals si aboquem talent al què fem en local.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.