Snif, snif!

Té nassos el tema. Ara resulta que l'ésser humà no dista tant de tenir una sensibilitat similar a les olors que els gossos. Tot passa per estudis de fa (massa) temps que, en veure com la part destinada del cervell a aquesta funció era tan petita, no li van parar atenció. Van extreure que no podem olorar suficient. De com l'evolució ens ho ha fet perdre.

Doncs resulta que en un espectre olfactiu diferent que els animals però, que som bastant sensibles a determinades olors. També feien insistència com, com que no és necessari per a la comunicació, doncs que s'ha quedat latent, però hi és. Potser no som conscients però quan entrem a un espai o sala i hi trobem una olor agradable, el confort augmenta.

El nostre ofici ha d'anar evolucionant, també el confort olfactiu ha de ser una variable per parar atenció. Et trobes a revistes especialitzades parcs d'olors, tot un món per descobrir i repensar, atractiu pels animals fins i tot. Crec recordar que als pressupostos participatius hi havia la proposta 'parc d'olors'.

En una jornada de formació amb etòlegs al casal de Torreblanca, i en el marc de formació per ser 'agent de benestar animal', ens explicaven el misteri de com és que saben que arribem a casa abans d'escoltar-nos? Doncs ens explicaven que qualsevol cosa que porti la nostra olor a casa, sigui el pijama, o les sabatilles, a l'hora de marxar fa una olor determinada. Quan passen les hores aquesta olor va minvant i arribat un punt (associen la disminució i la volta) calculen quan tornem. És la forma de mesurar el temps en el cas de marxar, per exemple, cada dia a la feina i tornar a la mateixa hora. Llarga vida a la roba per terra!