Solidaritat selectiva

L'altre dia, baixant al pàrquing de casa, em va sorprendre trobar-hi un vehicle nou que no havia vist mai. Fixant-m'hi, vaig adonar-me que era un cotxe de matrícula ucraïnesa, i no gens petit, per cert. Aquest detall, que fa uns mesos m'hauria cridat ben poc - ben poc - l'atenció, em va recordar de sobte aquesta maleïda guerra que tenim empeltada a Europa des de fa gairebé deu mesos i que ens va minant a poc a poc a molts nivells: econòmic, social, anímic, etc.

Encara no conec aquest nou veí ucraïnès ni les seves circumstàncies vitals, però sempre que em topo amb la realitat del refugi, d'algú que ha hagut de marxar a la força del seu país, sigui per guerra o persecució, no puc parar de pensar en la duresa de tot plegat. I això que segur que aquesta persona que ja viu entre nosaltres és més afortunada que els qui viuen sota les bombes o la duresa de l'hivern ucraïnès.

Les primeres setmanes de la guerra a Ucraïna vam viure una onada de solidaritat exemplar: gent que acollia a casa, desplaçaments a les fronteres, donacions massives de material... Ara, quan la foscor de la guerra ja ho ha empastifat tot, la solidaritat ha quedat més aparcada.

L'altre dia, a la feina, vaig topar amb un vídeo terrible d'un refugiat àrab tirotejat a la frontera de Bulgària (UE) amb Turquia. Resulta que, per una banda, acollim (cada cop menys) refugiats ucraïnesos, refugiats dels «bons», i per l'altra engeguem trets als refugiats foscos de pell, refugiats dels «dolents». Com a Melilla, també. Solidaritat selectiva, que fa ferum forta de racisme. A la Unió Europea. Al segle XXI.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.