Una sorpresa

No vivim una sola vida, n'encadenem una darrera l'altre i en cada espai de temps els fets són diferents. La que estic vivint ara em porta a rememorar vivències molt llunyanes, fins i tot, quasi oblidades.

He visitat una masia de la plana de Vic, a tocar del Santuari de Nostra Senyora de La Gleva. La casa, quadrada, de planta i dos pisos, és una magnífica mansió encarada al sol del matí i que està enlairada a dalt d'un turó; com per fer-se mirar de lluny. De fet, tant si vens de la carretera de Vic com de la de Manlleu, una vegada de front, i l'altre a la dreta o a l'esquerra, depenent de la teva direcció, la veus sempre.

En pujar pel caminet i accedir al jardí, el frondós cedre m'ha donat la benvinguda, com a centenars de visitants durant generacions. Però el que jo recordava ja no hi és. Les finestres són obertes i amb els vidres trencats pels anys d'abandó. La porta de la casa, de fusta gruixuda i envoltada per un arc de pedra, com moltes de les cases de pagès de la comarca, està molt malmesa. Els caminets de pedretes amb flors sembrades a banda i banda han desaparegut i en el seu lloc les males herbes, altes i atapeïdes han envaït l'espai. I en el petit llac, els peixos vermells a qui donàvem engrunes de pa, ja no hi són, com tampoc l'aigua en què nadaven; ara és un forat a terra ple de fulles mortes que les hi ha arrossegat el vent.

Però, a la cara de ponent tinc una sorpresa. Del bell mig de les argelagues i ortigues, creixen amb orgull les campanetes, que amb el verd de les seves fulles i els colors roses i morats de les petites flors, s'enfilen paret amunt, amb un frondós entapissat que arriba fins al segon pis.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.