Sussex amb pins

Sempre hi ha una cosa que ens recorda una altra. I sempre hi ha il·lusions. Certament. I fetes aquestes dues prèvies, no oblidaré el dia que em va visitar un col·lega de la Universitat de Nottingham, els Midlands, Anglaterra. Ell, molt seriós em va dir: “Per fi has aconseguit viure a Sussex!” La veritat és que no em va sorprendre. Per més que no estiguem travessats per un riu com l’Ouse, cada vegada que vaig a Rodmell en tren, per exemple, no puc deixar de pensar que el senyor Pearson es va inspirar en aquelles estacions provincials angleses, quan va tenir el brillant acudit d’establir el que avui en diuen el Metro del Vallès, el nostre, en definitiva.

En aquest moment tan britànic del jubileu de la meva reina (l’única que respecto, per cert), aquella reina que havia de clausurar la monarquia britànica per la seva pèrdua de popularitat, després de l’atziaga mort de Diana de Gal·les (sempre hi haurà “publicans” optimistes), torno a pensar que sí, que el meu col·lega tenia raó i que tinc passaport britànic. Incidentalment, lamento molt que al 1997 jo no entrés en juguesques fortes, perquè ara tallaria del cupó, si no hagués dipositat els guanys, producte de la meva convicció de la permanència de la monarquia britànica, en alguna entitat bancària de risc!

Tot amb tot, si oblidem que no tenim un riu com l’Ouse (on va morir Virginia Woolf); o bé oblidem que a Sussex no tenen els nostres esponerosos pins, la il·lusió de ser a Sussex des de Sant Cugat, o de ser al Vallès des de Lewes, pot funcionar. Hi ha universitat, la de Sussex, un festival d’òpera exclusiu, el de Glyndebourne i innombrables petjades de literats: de Virginia Woolf a Rudyard Kipling, per exemple. No recordaré les nombroses petjades de literats al Vallès, abans i ara. “Com el Vallès no hi ha res”, van dir repetidament des de Josep Carner a Pere Quart. Un bon recordatori per agermanar Sant Cugat amb alguna població de Sussex. Per exemple, Lewes.

És una idea que, estic segura, la nostra alcaldessa considerarà.