Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Una de les imatges que guardo de la meva infantesa i joventut és la dels Jardins del Monestir, però per la part de darrere. La casa dels pares és al barri de Sant Francesc i per tant he crescut veient el Monestir des de la rereguarda. Malgrat que sóc un fan de l’estiu i les temperatures altes, una de les millors estampes era amb l’arribada de la tardor.
Com que ja feia cas a Guardiola, m’aixecava ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora i me n’anava primer cap a l’institut, després cap a l’Autònoma i posteriorment a fer el Gall del Monestir amb Xavi Fornells. La imatge, malgrat els anys, era la mateixa: una catifa de fulles grogues, ocres, marrons, cobria la part de darrera dels jardins. Els arbres encara conservaven fulles verdes. I depenent de la llum, tot plegat semblava (sembla) que no tenia res a envejar a un quadre de Gaugin. A vegades, malgrat les presses, m’hi aturava a contemplar-ho i pensava en la sort que tenim a vegades de tenir ben a prop estampes d’aquest tipus.
Avui, al 2011, Sant Cugat conserva encara aquesta imatge de tardor, només fa falta que l’anem a buscar: cal no aixecar-se tard, no tenir pressa per gaudir-ne i sobretot saber on és aquest punt a què em refereixo. No sé si hi ha molta gent que presumeix de viure a Sant Cugat que sap on es troba. Si dic que és on es posava la tirolina a la festa de la Tardor, no sé si hauré ajudat gaire. Sant Cugat és per gaudir-la, no només per dormir-hi, per banyar-se a la piscina o anar a comprar el diumenge a l’Opencor amb l’últim model de mountain-bike.
El nostre poble ens ofereix encara -en les intramuralles de la seva ànima- una reconciliació amb la natura, el nostre passat, el nostre esperit. No podem perdre-ho. Malgrat que cada quinze dies s’obri una nova gasolinera al municipi o una nova botiga de roba per a nadó, cal conservar aquesta postal. És la mateixa que veien els nostres avantpassats i és la que vull que vegin els nostres besnéts. Ja se sap que qui perd els seus origens, perd la seva identitat. Però també crec que qui perd la tardor no té dret a la primavera.
Segueix @jofrellombart al twitter
Com que ja feia cas a Guardiola, m’aixecava ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora i me n’anava primer cap a l’institut, després cap a l’Autònoma i posteriorment a fer el Gall del Monestir amb Xavi Fornells. La imatge, malgrat els anys, era la mateixa: una catifa de fulles grogues, ocres, marrons, cobria la part de darrera dels jardins. Els arbres encara conservaven fulles verdes. I depenent de la llum, tot plegat semblava (sembla) que no tenia res a envejar a un quadre de Gaugin. A vegades, malgrat les presses, m’hi aturava a contemplar-ho i pensava en la sort que tenim a vegades de tenir ben a prop estampes d’aquest tipus.
Avui, al 2011, Sant Cugat conserva encara aquesta imatge de tardor, només fa falta que l’anem a buscar: cal no aixecar-se tard, no tenir pressa per gaudir-ne i sobretot saber on és aquest punt a què em refereixo. No sé si hi ha molta gent que presumeix de viure a Sant Cugat que sap on es troba. Si dic que és on es posava la tirolina a la festa de la Tardor, no sé si hauré ajudat gaire. Sant Cugat és per gaudir-la, no només per dormir-hi, per banyar-se a la piscina o anar a comprar el diumenge a l’Opencor amb l’últim model de mountain-bike.
El nostre poble ens ofereix encara -en les intramuralles de la seva ànima- una reconciliació amb la natura, el nostre passat, el nostre esperit. No podem perdre-ho. Malgrat que cada quinze dies s’obri una nova gasolinera al municipi o una nova botiga de roba per a nadó, cal conservar aquesta postal. És la mateixa que veien els nostres avantpassats i és la que vull que vegin els nostres besnéts. Ja se sap que qui perd els seus origens, perd la seva identitat. Però també crec que qui perd la tardor no té dret a la primavera.
Segueix @jofrellombart al twitter
